El complex mapa electoral de l'independentisme català de cara a les eleccions del proper 21 de desembre tendeix a aclarir-se. Hi haurà tres candidatures separades i un cert pacte de no agressió perquè totes puguin arribar a passar separadament el rasclet dels vots indecisos allà on una única candidatura no acaba de recollir-los tots. El president Puigdemont i Oriol Junqueras es confrontaran com a caps de cartell amb fórmules aparentment diferents i sense que se sàpiga quina serà la seva situació processal quan arribi el moment. Puigdemont treballa en una llista amb dos paràmetres clars: ni és la llista del PDeCAT, ni tampoc són els noms més representatius del PDeCAT i de l'antiga Convergència. En conseqüència, la participació del PDeCAT serà instrumental per gaudir de les preferències d'un partit parlamentari a l'hora de la logística que té a veure amb ajuts econòmics i presència als blocs electorals. Per a les altres coses se cerca un nom com Barcelona en Comú que repeteixi l'esquema d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona. En aquest cas hauria de portar la paraula 'Catalunya' i preferiblement una mirada cap al referèndum de l'1 d'octubre.

El president té carta blanca del seu partit, al qual les sigles i la història li pesen molt més del que sembla. Tant és així que una formació política fundada el juliol de 2016 per enterrar CDC no s'haurà presentat amb el seu nom ni a les espanyoles del juny de 2016 ni ara a les catalanes. Hi haurà independents, alcaldes i una renovació important. I segurament al capdavant de les quatre circumscripcions, els consellers presos o a l'exili. El vendaval Puigdemont arrossega fins a la coordinadora del PDeCAT, Marta Pascal, que se centrarà en les municipals de 2018 i no anirà a la llista. La convicció generalitzada que la sentència del cas Palau acabarà sortint durant les cinc setmanes que falten fins al 21-D també actua de catalitzador per separar al màxim qualsevol vincle de la llista amb la corrupcció.

Si la candidatura Puigdemont és bàsicament una candidatura de persones, la llista d'Oriol Junqueras és sobretot un conjunt de formacions polítiques que amplien a ambdós costats l'espai electoral tradicional d'Esquerra. Demòcrates de Toni Castellà li dona una pàtina cap a la dreta democristiana i dues escissions del PSC, Avancem i MES, l'acosten a l'espai socialista. Si al final s'hi incorporés Dante Fachin, faria una picada d'ullet a l'electorat de Podemos. Junqueras arriba a aquestes eleccions amb bona part dels deures fets. Esquerra ha sabut beneficiar-se de les fragilitats del PDeCAT i Junqueras, amb una política d'incorporacions generoses, ha eixamplat la base del partit, ha donat credibilitat al projecte i l'ha situat a la graella de sortida com una formació clarament capdavantera.

La tercera formació independentista, la CUP, ha tancat aquest diumenge la seva participació als comicis, un fet que era important per impedir que una part del seu electorat acabés als comuns. La CUP mirarà d'incorporar altres formacions del seu espai anticapitalista per blindar per l'esquerra els votants orfes que hi pugui haver. Repetir la majoria absoluta en escons i assolir, finalment, el 50% dels vots és l'objectiu del 21-D. Un repte gens fàcil amb l'aplicació del 155, el Govern a la presó o a l'exili i l'ocupació de facto de les institucions catalanes. Però tampoc és impossible si cada una de les tres candidatures juguen amb habilitat les cartes i prioritzen les ganes d'ajudar-se per sobre de les de destrossar-se.