A Ciutadans se li ha desmuntat el tinglado. Com un gall decapitat continua corrent i corrent cap enlloc sense adonar-se que el seu moment ja ha passat. Durant molts mesos era molt fàcil sentir elogis d'Albert Rivera o Inés Arrimadas. Van tenir dues oportunitats: les eleccions catalanes del 21 de desembre i la moció de censura que va encimbellar Pedro Sánchez directament a la Moncloa. En tots dos casos, Ciutadans es va precipitar i va perdre. L'espanyolisme va fer una campanya plana perquè Arrimadas estirés amb força la candidatura de Ciutadans. Va aconseguir una victòria pírrica, atès que l'independentisme es va situar en 70 escons de 135. Majoria absoluta sense discussió.
En el moment de la moció de censura, Rivera va llegir equivocadament el que passaria tres vegades: no es va imaginar que el PNB abandonaria Rajoy, no va pensar que abans de canviar de candidat el PP se n'aniria a l'oposició i, finalment, va desconfiar de la possibilitat que Sánchez formés una coalició guanyadora. Va anar als despatxos que el financen a proclamar l'apocalipsi que no va arribar i avui l'Ibex ja s'ha adaptat al líder del PSOE.
Conclusió: Rivera és un destorb enorme. I comença a pesar-li l'absència de discurs i de projecte. El seu falangisme 2.0 rep cada vegada menys suport en els mitjans, encara que hagi trobat en l'expremier Manuel Valls un tot terreny per parlar d'Espanya, de l'independentisme i d'Europa.
Curiós: Valls és un dels primers polítics que troba més ressò fora de les seves fronteres que al seu propi país, on les seves opinions han deixat d'interessar. Això sí, amb un biaix evident i una necessitat permanent d'inflamar les relacions entre Catalunya i Espanya.
Ara, més enllà de l'Ebre se sorprenen d'ell i de Rivera. Com si Ciutadans fos alguna cosa més que això.