No ha estat un crac, però el forat que s'ha produït a l'aire que respiren els mercats ha desequilibrat l'ambient general. El ritme desigual de creixement entre els grans països (els Estats Units creixen el doble que la zona euro) ha trencat l'statu quo global que mantenia els tipus d'interès baixos i les polítiques monetàries expansives.

Els vents en contra es van arremolinar el 10 d'octubre quan Wall Street va perdre més del 3% coincidint amb la rebaixa anunciada de previsions econòmiques de l'FMI. La directora gerent de la institució, Christine Lagarde, va esmentar al seu torn les valoracions de les accions dels Estats Units i va dir que eren "extremadament altes".

Per raons d'oportunitat i per donar pas a una correcció força esperada, Wall Street es va afegir al carro dels baixistes aprofitant que els bons americans a 10 anys podrien aconseguir, segons Pimco, una rendibilitat gens menyspreable del 3,5% per a fases de transició.

Però l'efecte descàrrega del mercat es va frenar gairebé una setmana després, quan els "caçagangues" van entrar al mercat en cerca d'oportunitats. Això va passar coincidint al seu torn amb l'engegada de la campanya de presentació de resultats de les companyies nord-americanes, una passarel·la que van obrir els grans bancs i societats financeres com J.P. Morgan, Black Rock, Morgan Stanley i Goldman Sachs, juntament amb el sector de la salut. Els guanys elevats aconseguits van superar les expectatives, que van donar suport a la confiança en l'economia nord-americana perquè estan acompanyats d'informes que mostren que la producció industrial i les ofertes d'ocupació estan augmentant.

Un altre punt negre que ha estat rondant sotmès a una forta pressió ha estat el preu del petroli després de la desaparició del periodista Jamal Khashoggi, que va fer pensar a alguns que la cotització del cru podria arribar a 400 dòlars si Donald Trump prenia represàlies contra Riad. Al final, el president nord-americà ha acceptat la versió de l'Aràbia Saudita per no fer malbé les relacions amb el règim. El barril de petroli s'ha situat al voltant dels 81 dòlars.

La guerra comercial era un altre dels vents en contra que poden ser un senyal, com va dir Joko Widodo, president indonesi i amfitrió de la recent cimera de Bali, de l'"hivern que ve". The Economist es preguntava la setmana passada com serà la pròxima recessió, quan, almenys de moment, l'FMI manté unes perspectives de creixement mundial del 3,7% el 2018 i el 2019. Pas mal.

Sobre qui guanyarà la guerra comercial, l'FMI va dir que els EUA i la Xina perdran, però sobretot l'Imperi del Centre, que cedirà el 0,5% del PIB l'any vinent. I sobre el iuan, que s'ha depreciat el 9% davant del dòlar els últims sis mesos, en parlaran Trump i Xi Jinping el 30 de desembre a Buenos Aires, dins de la cimera del G-20.

Qüestions europees, com el Brexit o els resultats electorals a Alemanya, han estat abordades aquests dies, especialment el complicat divorci britànic de la UE, perquè pot tenir unes repercussions negatives inesperades sobre l'economia global.

D'aquests dies queda una sensació que, sense que l'economia vagi malament, les relacions entre els països són cada vegada més enrevessades i que les diferències de creixement que continuaran pot ser que no ajudin a millorar-les. Així doncs, la volatilitat continuarà.

Finalment, es pot esmentar la confusió creada amb l'impost sobre les hipoteques; el Tribunal Suprem va dir dijous que són les entitats i no els clients que l'han de pagar, i després va tornar als seus dubtes i es va corregir per dir que cal una reflexió sobre la conveniència del canvi i la seva aplicació. Divendres els bancs van pujar i l'Ibex va tancar lleugerament en positiu, sense que això eviti la sensació que la fase de turbulències no s'ha acabat.