Joan Fuster, al Tele/exprés del 23 de febrer de 1976, citava unes paraules d’Alfonso Guerra on, durant un concert de Raimon a Madrid, deia:

―Muy bien este chico, Raimon tiene garra… Ya os concederemos (sic) la autonomía a los catalanes…

[Eliseu] Climent asegura que fue algo así: una parrafada de un déspota ilustrado en boca de un imbécil que se cree socialista. “Os concederemos…”. Aún no asamos y ya pringamos. Hay que tomar nota.

―Pero Raimon es valenciano, y los valencianos… Yo…

―Hombre, no; más líos de esa especie no… Con una Cataluña tenemos de sobra…

I ací seguim. La praxi ideològica de Guerra ―"con una Cataluña tenemos de sobra…"― ha estat comprada per tot l’espectre ideològic que ha estat històricament representat a les Corts Valencianes ―amb honroses, i minses, excepcions. Representa una obvietat que els equilibris de poder territorial a l’estat espanyol passen pel costat cap al que pivote el País Valencià. Va ser així durant la Transició i ho és ara, quaranta anys després.

El problema de la concepció uniforme de l’Espanya carpetovetònica no és Euskadi ―amb Navarra―, Espanya pot reconéixer la foralitat específica d’eixos territoris sense entrar en cap contradicció interna ―i açò ho ha assumit fins i tot Ciutadans―. L’escac a la concepció unitarista de l’estat espanyol ―i, amb ella, al règim del 78, monarquia, oligopolis i tutti quanti― és Catalunya i, amb ella ―al costat d’ella― la resta de Països Catalans sota sobirania espanyola.

Últimament, s’alcen veus contra la política de blocs dins la mateixa Catalunya, el debat “independentistes contra unionistes”, diuen aquestes anàlisis, ens porten a un empat etern, sense possibilitat d’”eixamplar” ―ço és, de “guanyar”― cap a tota eixa part de la societat que, sense ser independentista, considera que Catalunya ―tothom que viu a Catalunya― ha de poder decidir com es relaciona amb la resta del món i com s’organitza ella mateixa. Aquest debat no és nou, de fet, podríem dir que és la versió 2.0 ―perdoneu-me la boutade― del debat pro/contra Tripartit que es va viure fa anys a Catalunya. I, per suposat cal dir que, igual que vaig ser defensor dels Tripartits, també crec ara que Esquerra Republicana necessita arribar a acords amb els partits autodeterministes d’esquerres, que permeten trencar aquesta lògica de blocs. Tanmateix, aquest debat, des del meu punt de vista, també necessita trencar una altra lògica de blocs, la de “catalans"―catalans de Catalunya, s’entén― / “tota la resta" ―excepte, potser, bascos.

Eixamplar la base només en les quatre províncies de la Catalunya estricta reflecteix una greu estretor de mires

Espanya no negocia. Aquesta és una màxima que fa anys que corre. I no li falta raó. Parafrasejant Alfonso Guerra, Espanya concede. I Espanya ―l’estat espanyol, la seua monarquia, els seus oligopolis i tutti quanti…― no concedirà la possibilitat de decidir a Catalunya mentre hi haja una majoria demogràfica que no pose en dubte la seua concepció decimonònica. Efectivament hi ha els bascos ―no tots, i no en igual mesura―, però els bascos són pocs. Necessiteu el País Valencià, necessiteu que puguem crear-li a Espanya "más líos de esa especie".

A més de les òbvies i sobreexplicades relacions socials, culturals, econòmiques, etc., som un territori que sofreix un maltractament per part de l’Estat més greu que el de Catalunya ―espoli fiscal, genocidi lingüístic, manca d’inversions, repressió continuada, blanquejament de l’extrema dreta per part dels aparells de l’Estat…― però representem, també, el 10% del PIB espanyol i més de cinc milions de possibles aliats en la causa de les llibertats dels pobles. Representem una potencial "otra Cataluña".

Els sobiranistes valencians, que n'hi ha i no són pocs, voten ara mateix diversitat d’opcions polítiques i pocs d’ells voten opcions independentistes per raons diverses ―ep, totes legítimes―, d’utilitat de vot, de prudència o de que no tornen. I necessiten ―necessitem― que se’ls interpel·le per part de l’independentisme català, amb estratègia i sense paternalismes. Com a aliats necessaris. Cal trencar la lògica pujolista del “ja s’ho faran” al nord i la lògica oltrista de “el que passa a Catalunya no ens afecta” al sud.

Ara mateix hi ha, és cert, més independentistes que mai a Catalunya, però, també, el percentatge d’independentistes fusterians ha caigut en picat i els mapes dels Països Catalans a les webs d’associacions sobiranistes no deixen de ser una reminiscència romàntica, si voleu, més que una afirmació nacional o territorial ―“pels seus fets els coneixereu”. Tanmateix, Sénia avall, aquestos “independentistes” ens tracten als valencians amb condescendència en el millor dels casos, refermant els blocs “Catalunya / la resta”.

Trencar la política de blocs, també implica açò, eixamplar la base només en les quatre províncies de la Catalunya estricta reflecteix una greu estretor de mires. Si no per convenciment fusterià, com a mínim, per intel·ligència estratègica. Cal, així doncs, afegir en l’estratègia de l’independentisme majoritari l’obertura explícita del front valencià, si no, no vos en sortireu.

 

Josep Barberà és president d’ERPV (Esquerra Republicana del País Valencià)