Preuats lectors,
Si esteu llegint això vol dir, és clar, que el colom a qui he entregat aquest text ha fet ús de llurs ales per fer-vos-el arribar. Hom no pot dir el mateix. Soc captiu des de fa tants anys que algunes nits, quan esguardo el clar de lluna pel finestrell de la cel·la, penso que ja ni recordo quant de temps duc tancat aquí. Sovint, com si la malaventura m'hagués llevat el seny, confonc el meu segrestador per un amic o un company. Tant que potser d'aquí a un temps hi haurà algú que, en comptes de parlar de la síndrome d'Estocolm, parlarà de la síndrome Carner. Ell es diu Jaume i explica a tothom, quan li pregunten, que és el meu marmessor. En realitat, però, és el tinent coronel Coll, l'home fort del R.E.C (Reial Exèrcit Carnerià), la força militar que jo mateix, anys ha, vaig crear amb la meva poesia.

Segons ell, també, fins al 2050 la meva llibertat depèn de la seva mesura. Amb una veueta que cada dia és més d'ocell ferit, em jura que la millor manera d'ajudar-me a ser una glòria eterna és tenint-me clausurat aquí, però ja fa dècades que anhelo sortir i entrar a les cases dels altres. Si el meu amic Josep Pla és qui és, en part, és perquè tothom té algun volum de l'Obra Completa al moble del rebedor. Qui pot tenir la meva Poesia 57 a la prestatgeria del despatx, en canvi, si fa trenta-dos anys que no es reedita? Jo li demano al tinent coronel sortir a cantar-la, a dir-la, a explicar-la als nous joves que no em coneixen, però ell diu que no, que ho ha de fer ell, només ell, i que això porta molta feina.

Sempre vaig dir que m'agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, però no esperava passar dècades envellint així, captiu d'un militar de pixarrí. No va amb passamuntanyes, ni una armilla verda de color xiprer, ni tampoc em llença el menjar per un foradet de la porta, però, ja que el meu captor no és com els segrestadors de les pel·lícules, sinó just al contrari: s'asseu llargues hores amb mi per preguntar-me tantes coses com li siguin possibles i fins i tot, a vegades, juguem al 'tresillo' mentre mengem cacauets. És la seva habilitat. Com que el veig treballar incansablement des de fa dècades i les nits de tempesta pateixo la síndrome Carner, a més, a vegades penso que llur manera d'apreciar-me és protegint-me.

Quan la pluja cessa, però, m'adono que protegir-me no pot significar privar-me d'arribar amb facilitat a altres persones que no siguin ell, ja que aquesta és la meva dissort: que per llur culpa em sigui impossible deixar-me veure a les llibreries del país. Així és difícil trobar cap ham poètic al qual em pugui aferrar, com comprendreu. Adesiara, un cop cada cinc o deu anys, em permet sortir al pati uns minuts per respirar aire pur, però sense que em pugui veure quasi ningú. I sobretot, sense deslligar-me de les cadenes que duc als peus des de l'any 1986, que és quan el cop d'estat del R.E.C va implementar el nou règim amb ell com a gran sàtrapa. Al principi em cuidava tant que em feia viure com un rei, o més ben dit, a cos de príncep, però d'un temps ençà em maltracta i em descuida. Em promet coses que després no compleix. Em regala esperances que al cap de poc, ai las, se les endú el vent.

L'altre dia, per exemple, em va treure a passejar un moment, perquè han sortit dos toms meus inèdits i calia fer veure que la cua encara remena, però poques hores després ja em va tornar a tancar aquí, on aquesta olor d'humitat i de resclosit em mata els bronquis. La gent creu que l'eternitat dels poetes fa olor de llibre vell, però en realitat fa la mateixa ferum que el cau d'aquella farmacèutica d'Olot. Sort del televisor, que està encès tot el dia, i em permet entretenir-me i saber com va el món. És l'únic consol que em queda, a part d'aquesta lletra que espero que llegeixis i, és clar, de l'intent d'alliberament perpetrat fa un mes per Norbert Planagumà, el subcomandant de la M.C.P. (Milícia Carneriana Popular). Llur empresa, malgrat l'avís al diari Ara per mitjà d'un llibre de versos satírics, no va fluctuar. Com a mínim, però, sé que hi ha resistència.

Si tu en formes part, lector estimat, et demano que escoltis el meu clam desesperat i m'ajudis a alliberar-me. Necessito que ressuscitis una esma antiga en mi: la de la poesia feta verb, feta joc, feta vida. Aquí, tancat com em trobo, la poesia no es mou, ni batega, ni té veu. Humilment, doncs, penso que no està en joc la meva llibertat, sinó més aviat la dignitat de tota una literatura nacional, per això goso preguntar-me: que és que cap institució, Departament del govern o col·lectiu no pot negociar amb el meu captor per fer-li entendre, ell que en això és cec, que no hi ha manera més sana d'estimar algú que oferint-li llibertat? Només desitjo això: tornar a ser el príncep dels poetes i deixar de ser l'ostatge d'un marmessor.
Amb afecte i estima,
Josep Carner
Príncep captiu dels poetes catalans