Aquest és un article diferent. Estam en campanya electoral, i després d’acceptar formar part d’una candidatura no puc pretendre analitzar la situació política amb objectivitat. Però també tenc un alt concepte de la representació política (que és fer allò que el poble et mana), cosa que em faria sentir incòmode dirigint-me als (e)lectors per dir-los el que han de fer. Per això he pensat que podria ser útil limitar-me a oferir alguns arguments per ajudar a decidir els que encara dubten.

Si hi ha independentistes que a dia d’avui encara no saben a qui votaran és segurament perquè voldrien poder votar més d’una de les tres opcions al mateix temps. Són persones a les quals és probable que els incomodi triar una papereta pel que suposa de rebutjar les altres, a les quals també voldria donar suport. En definitiva, gent a qui els hagués agradat una candidatura única per al 21-D perquè no volen votar contra cap de les opcions.

Una part dels votants que estaven en aquesta situació ja s’han decidit, optant per aquella que han considerat que té més vocació unitària o per aquella que encaixa més amb les seues preferències estratègiques o ideològiques. També n’hi ha, segur, que s’han decidit per raons estratègiques, o perquè els desagrada algun candidat en concret. Però queden electors que encara no han trobat la justificació per triar una papereta en detriment de les altres.

Quan el president em va proposar integrar-me a Junts per Catalunya vaig haver de plantejar-me reflexions semblants. Jo tenc relacions d’amistat, simpatia i col·laboració amb tot l’espectre independentista. I vull seguir-les mantenint. Els que em segueixen saben que no he entrat mai en els debats partidistes. Fins i tot m’he mantengut al marge dels debats sobre la necessitat d’una llista unitària, conscient que a vegades han estat un factor de baralla i divisió. Què fa, doncs, que una persona com jo se senti còmode dins una llista que pretenia ser unitària però que al final no ho ha pogut ser?

No hi ha millor manera de derrotar el 155 i posar l’Estat davant totes les seues contradiccions que tornar a votar i restituir el govern legítim deposat per la força

D’entrada, el 21-D les circumstàncies ens reclamen tornar a visualitzar la majoria electoral de l’independentisme (si és possible en vots i escons), per ratificar els mandats de l’1-O i el 27-S. Per fer efectiva la independència no era imprescindible tornar a passar per les urnes. Però ara es fa imperatiu derrotar el bloc del 155 i demostrar que els catalans no podem acceptar ni perdonar el que han fet els poders de l’Estat en els últims 3 mesos.

No hi ha millor manera de derrotar el 155 i posar l’Estat davant totes les seues contradiccions que tornar a votar i restituir el govern legítim deposat per la força. I per restituir el govern legítim sencer, part del qual és a la presó i a l’exili, només el president necessita guanyar les eleccions i ser investit pel Parlament. El vicepresident i els consellers són després nomenats pel president i no caldria ni que fossin diputats. Per tant, votar Puigdemont és la forma indirecta de votar per tots els altres. No va contra ningú, sinó tot el contrari.

Junts per Catalunya defensarà la unitat d’acció de les forces independentistes per construir el nou Estat. No hi ha plans B. Sabem que l’única aliança possible per assolir els punts anteriors és amb les altres forces independentistes. Dit d’una altra manera, el compromís de seguir avançant des d’aquesta unitat és creïble perquè un altre tipus d’aliança simplement no és possible. També és una forma indirecta de votar per tots els partits independentistes.

Certament, si en algunes eleccions era bona idea fer una candidatura unitària de totes les forces independentistes era en aquestes. Més que el 27-S fins i tot. Ara ens queda només buscar un succedani que permeti assolir els mateixos objectius. He arribat a la conclusió que és Junts per Catalunya, la candidatura del president Puigdemont, l’única que es compromet de forma creïble en tots aquestos punts d’una agenda d’unitat. M’hi he compromès perquè sé que el 21-D permetrà visualitzar una victòria contra el 155, però sobretot perquè el 22-D comptarà amb tothom i no exclourà ningú.   

 

Josep Costa és lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta)