Espanya és un Estat sobirà amb tots els seus atributs. Catalunya és una minoria nacional dins aquest Estat, amb una autonomia precària que està subordinada als poders estatals i limitada per la potència demogràfica, cultural, mediàtica i econòmica de la majoria que exerceix el govern a nivell estatal. L’Estat és el que domina i Catalunya és la que hi està sotmesa. Això és una obvietat que pareix mentida que constantment s’ignori en el debat públic. Quatre exemples:

1. Antoni Bayona ha publicat recentment un article acadèmic en el qual analitza el paper del Parlament en els últims passos del procés independentista. El lletrat major de la Cambra es fa preguntes encertades i planteja dubtes raonables. De fet, arriba a suggerir que la Constitució s’està convertint en una “camisa de força que minimitza el valor del principi democràtic”. Per això sorprèn que no extregui d’aquest escenari la conclusió lògica, que és la de donar per esgotats els passos preceptius de negociació i pacte. En efecte, la legitimitat de la via unilateral és ara directament proporcional a la intransigència de l'Estat espanyol. No hi ha cap pas encaminat a la ruptura que hagi fet el Parlament que no obeeixi a una porta tancada arbitràriament per l’Estat. Ignorar aquesta bilateralitat és fer judicis de valor com si Catalunya ja fos independent.

2. Qualsevol crítica als dèficits democràtics de l’Estat o denúncia sobre el tracte que reben els catalans independentistes per part de les institucions estatals tendeix a ser contestada amb analogies amb el que fa o deixa de fer la Generalitat amb els catalans unionistes. Com si fossin coses comparables. Deixant de banda que la Generalitat no consta que tengui una policia política ni una fiscalia a la qual ordenar perseguir o deixar de perseguir determinades persones, el cert és que a Catalunya els unionistes són qualsevol cosa menys una minoria indefensa. L'unionisme està clarament emparat per les institucions de l'Estat, que són molt més poderoses que les catalanes. Només ho serien, novament, si ja s’hagués assolit la independència. Mentrestant, la Generalitat és una institució subestatal subordinada a l’Estat, que ni que volgués podria fer el que li atribueixen.

Per què no es diu que qualsevol manca de garanties serà imputable al boicot de l’Estat i les forces unionistes? 

3. Les garanties, ara que se’n parla tant. Molts ja han sentenciat que el referèndum que prepara la Generalitat no tendrà garanties democràtiques suficients. Evidentment, els que diuen això no s’avenen a especificar quines garanties concretes li manquen al referèndum. Però és cert que potser n’hi mancarà una de molt important: les institucions i mitjans de comunicació estatals no respectaran el seu deure de neutralitat. És a dir, serà l’Estat qui impedirà que les votacions es facin en condicions de plena llibertat i igualtat d’oportunitats entre les diferents opcions. Per què no es diu que qualsevol manca de garanties serà imputable al boicot de l’Estat i les forces unionistes? La Generalitat pot oferir totes les garanties i ho farà. El problema és que, com que encara no és el govern d’un Estat sobirà, n’hi ha un altre que té la capacitat i determinació per impedir que hi siguin. I si això passa, perjudicarà sobretot la campanya dels independentistes, naturalment.

4. L’adoctrinament. És quasi un lloc comú que el problema català l’ha creat l’adoctrinament a què les institucions i mitjans de comunicació catalans sotmeten la població. Deixant de banda que totes les dades demostren que els mitjans catalans són raonablement plurals i que la societat catalana té un bon nivell d’obertura i diversitat interna, el cert és que els catalans estan igualment exposats als relats que provenen de les institucions i mitjans de comunicació estatals, que sens dubte tenen més potència (i audiència). Aquesta pluralitat de relats és obvi que fa inviable un suposat adoctrinament, que només podria tenir èxit en una societat tancada i, com dèiem, independent.

No, aquest no és un article de “i tu més”. Molt menys vol ser un plantejament de bons i dolents. Com a molt pot ser una història de poderosos i impotents. Perquè a tots els estats, especialment als més diversos políticament, hi ha dinàmiques de majories i minories. La majoria política és la que expressa la seua voluntat a través del poder sobirà, la minoria és la que està sotmesa a les decisions sobiranes de la majoria. Els catalans són la minoria i l'Estat és qui té el poder real. La Generalitat és avui dia dins aqueixa camisa de força abans esmentada. No té el poder per fer, ni que el govern ho volgués, les coses que fa l’Estat. Per tant, el debat lògic és si Catalunya vol sortir de la camisa de força i, en el seu cas, com ho ha de fer. Quan sigui un Estat, se li podran exigir els estàndards de comportament propis dels estats.

   

Josep Costa és lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta)