Estam molt acostumats a sentir o llegir l’argument que una declaració unilateral d’independència deixaria Catalunya als llimbs jurídics, d’una manera o altra "condemnada a vagar per l'espai sense reconeixement internacional", com va dir Margallo en el seu dia. L’exministre es va referir fins i tot als casos d'Abkhàzia i Ossètia del Sud, dues repúbliques que es varen independitzar de Geòrgia i que la immensa majoria de països del món s’han negat a reconèixer.

En el dret internacional, efectivament, hi conviuen amb dificultats dos principis que poden ser contradictoris. El principi ex factis oritur ius, que significa que dels fets neix el dret, i el principi ex injuria ius non oritur, segons el qual els actes il·lícits no poden crear dret. Traslladat a la creació de nous estats, aquesta dualitat té relació amb les qüestions de l’efectivitat i el reconeixement, que no sempre conflueixen. Els dos exemples anteriors, i d’altres, il·lustren fins a quin punt poden existir estats sense arribar a ser reconeguts.

Ara bé, és aquest un debat rellevant a Catalunya? Jo crec que no ho és en absolut. Els estats no reconeguts solen tenir en comú dos elements que es fa difícil traslladar al context espanyol i europeu. D’una banda, la plena independència de fet. Això vol dir la capacitat per governar efectivament el territori i la població al marge de l’estat que en segueix reclamant la sobirania. I de l’altra, l’existència d’un estat patrocinador (normalment un dels pocs que reconeix la independència) que ajuda a sostenir el funcionament de l’estat no reconegut i a través del qual aquest es relaciona amb el món.

Algú es pot imaginar que Catalunya, un territori actual de la Unió Europea, part de la zona euro i la unió bancària, de l’espai Schengen i de l’OTAN, passi de la nit al dia a ser un estat no reconegut?

Algú es pot imaginar que Catalunya, un territori actual de la Unió Europea, part de la zona euro i la unió bancària, de l’espai Schengen i de l’OTAN, passi de la nit al dia a ser un estat no reconegut? És concebible que desaparegui la lliure circulació de capitals, serveis, mercaderies i treballadors, es restableixin les fronteres físiques amb duanes o control de passaports, i retorni l’autarquia militar? No, veritat?  

Hi haurà qui pensi que la inviabilitat d’aquest escenari equival a la inviabilitat de la secessió unilateral. Però no és així. Entre d’altres coses, perquè els llaços econòmics, tecnològics, comunicatius, etc. de Catalunya amb el seu entorn geogràfic i polític no només interessen als catalans. La impossibilitat que Catalunya es converteixi en un estat no reconegut vagant per l’espai equival en bona mesura a la nul·la probabilitat d’èxit de l’estratègia espanyola de veto i bloqueig. O algú s’imagina Espanya com a membre de tots aquests esquemes internacionals i reclamant la seua sobirania sobre el territori català sense ser capaç d’exercir-la? Com podria seguir amb normalitat dins la UE, amb els seus 27 vots al Consell Europeu i 54 eurodiputats, sense capacitat per complir efectivament amb les seues obligacions de tot tipus en representació dels actuals 47 milions de ciutadans?

Tot plegat em porta a recordar que en el nostre context geopolític, del qual la guerra i la violència amb finalitats polítiques ha estat feliçment desterrada, hi ha tants precedents d’una secessió estrictament unilateral com d’estats que hagin mantengut la seua unitat a la força. De fet, a cap estat occidental amb democràcia consolidada hi ha passat ni una cosa ni l’altra. L’excepcionalitat de la independència de Catalunya només és equiparable, per això, a l’excepcionalitat de la intransigència espanyola. El que pretén fer Espanya tampoc no té precedents.

En realitat, caldria no confondre la unilateralitat amb l’absència de qualsevol negociació o pacte, ni la secessió pactada amb la inexistència de qualsevol conflicte. La immensa majoria de casos de secessió passen per diverses fases, i fins i tot els més violents poden acabar amb un tractat de pau i amistat. Poca gent comenta, per exemple, que després de la guerra i la neteja ètnica que precedeixen la independència unilateral de Kosovo, Sèrbia (obligada per la UE) es va avenir a pactar amb el govern kosovar, que no reconeix, les condicions mínimes per coexistir. I tothom sap que el veto de Kosovo per entrar a l’ONU s’acabarà com a màxim el dia que Sèrbia n’accepti i reconegui la independència. 

La pregunta no és si Catalunya pot assolir la independència i el reconeixement internacional unilateralment, sinó si pot Espanya mantenir-se indefinidament sense negociar res     

La pregunta no és, doncs, si Catalunya pot assolir la independència i el reconeixement internacional de forma estrictament unilateral. La pregunta és també si pot Espanya mantenir-se indefinidament sense negociar res, fins i tot en un escenari d’independència de facto. Al final, sabem que ambdues parts es veuran obligades a negociar, per la pròpia inviabilitat de l’escenari d’un estat català no reconegut. I perquè si la UE va poder obligar Sèrbia i Kosovo –que merament aspiren a entrar-hi a mitjà termini– a pactar la coexistència, amb més força podrà obligar uns actors que ja estan dins.   

Per tant, l’amenaça (perquè no és una altra cosa) que Catalunya vagarà per l’espai sense reconeixement té nul·la credibilitat. Sabem que no és realista esperar que Catalunya aconsegueixi el ple reconeixement internacional i l’accés a l’ONU l’endemà de la independència. Però també sabem que si l’independentisme s’imposa pot obtenir prou suport per consolidar la situació i obligar Espanya a negociar. De la negociació en pot resultar, com en tants d’altres casos, una acceptació de la independència per part d’Espanya. En aquest escenari s’aixequen els obstacles al reconeixement internacional. I mentrestant, el nou estat només podria vagar per l’espai si abans s’obrís un autèntic forat negre al cor de la Unió Europea.

 

Josep Costa és lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta)