Ja comença a sonar, i serà un dels èxits de l’estiu amb total seguretat. La cançó es titula Amb 72 diputats no es pot fer la independència. La tornada de la cançó diu quelcom de l’estil: “Si per reformar l’Estatut calen 2/3 del Parlament (90 diputats), no és lògic que una cosa tan important com la independència es pugui fer amb menys”. I pot arribar a ser la cançó de l’enfadós. Val la pena, per això, que analitzem per on desafina:   

  1. La majoria independentista no es disposa a fer la independència. El que s’ha anunciat és un referèndum sobre la independència. Si fa no fa, la diferència és la mateixa que entre proposar i decidir. Això és important per dues raons: perquè la majoria favorable al referèndum (parlamentària i social) és molt més àmplia que la favorable a la independència, i perquè els referèndums no exigeixen majories reforçades (almenys d’acord amb la legislació espanyola vigent i els estàndards internacionals). En definitiva, la democràcia representativa pot exigir grans majories però no la democràcia directa. De fet, la modificació de l'Estatut requereix 2/3 dels diputats, però la ratificació en referèndum posterior es fa per majoria simple.
     
  2. Les majories qualificades no responen a la transcendència de les decisions, o no necessàriament. Es justifiquen sobretot per la voluntat d’incentivar o protegir consensos i pactes transversals. Se suposa que les minories participen en el pacte i fan concessions amb la condició que l’acord quedi blindat contra canvis futurs sense la seua participació. Les majories reforçades són sempre fruit d’un pacte, també en cas de referèndums d’autodeterminació. A Catalunya no hi ha cap pacte vigent des que el TC es va carregar l’Estatut pactat i el Parlament, per una majoria del 86% dels diputats (molt més de 2/3), va rebutjar la sentència de forma solemne.
     
  3. També es pot entendre que les majories protegeixen un statu quo legítim contra la seua modificació per raons conjunturals o oportunistes. En el cas espanyol, per manca de reconeixement de la plurinacionalitat i vulneració de l’autodeterminació interna de Catalunya no es pot dir que tenguem un statu quo legítim. El pacte constitucional està molt erosionat –trencat per a molta gent– i no són més del 20-25% els catalans que voldrien mantenir-lo tal qual. En aquestes circumstàncies, no és admissible el privilegi que suposa donar més valor als vots contraris a la independència que als favorables. És moralment injustificable, perquè statu quo i secessió són, com a mínim, opcions igual de legítimes. Per tant, els vots han de valer el mateix.
     
  4. Atesa la realitat sociopolítica de Catalunya, i de la majoria de països plurinacionals més o menys democràtics, hi ha bones raons per pensar que una part substancial dels votants del 'no' acceptarien la independència i participarien del procés constituent del nou país. De tal manera que, eventualment, el nou règim polític partiria amb un suport democràtic molt superior al percentatge actual de vots independentistes.
     
  5. Finalment, hi ha en aquesta cançoneta un bon punt de cinisme. L’Estatut va ser aprovat per 9 de cada 10 diputats, i més de 2/3 dels votants en referèndum (sense ser preceptiu) i va ser igualment retallat i dinamitat pel Tribunal Constitucional. Un òrgan, cal recordar-ho, format per magistrats que representen directament els interessos de dos partits que a Catalunya no representen actualment ni 1/4 dels vots. És a dir, l’Estatut votat pels catalans ja s’ha modificat substancialment en contra de la seua voluntat majoritària i encara no s’han pogut tornar a pronunciar.

No es pot pretendre que havent desnaturalitzat l’Estatut sencer, amb una sentència que entre d’altres coses diu que moltes de les seues previsions no són vinculants per a l’Estat, l’article que requereix 2/3 per modificar-lo sigui sagrat. Després d’això, la legitimitat democràtica de l’Estatut és més que dubtosa. És més, si no és vinculant per a l'Estat, en justa reciprocitat tampoc ho pot ser per al poble que ja no el reconeix com a propi. Si no és apte per fixar límits al poder de l'Estat, menys ho hauria de ser per limitar el poder del poble.

En tot cas, atès el progressiu col·lapse de l’ordenament constitucional i estatutari vigent, el fet que una minoria pretengui sostenir-lo a còpia de negar o impedir l’expressió democràtica de la població és encara més indefensable. La pregunta, doncs, hauria de ser: “Es pot impedir el referèndum amb només 52 diputats?”. Perquè en realitat, qui no accepta la victòria de l’adversari amb el 51% dels vots és que vol imposar-li la seua posició amb no més del 49%.

Josep Costa és professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta)