La nit del 13 de maig de 1961 corre un airet que refresca, les butaques de color mandarina del Teatro Lírico són plenes i tothom, en comptes de mirar cap a l'escenari amb el teló encara abaixat, gira la vista com una girafa cap a la porta d'entrada per veure l'arribada de Josep M. de Sagarra. L'escriptor més conegut del país, però, sembla que no acaba d'arribar. Entre bambolines, la Isabel Dalmau s'ajusta el vestit que per un dia la convertirà en Caterina i caça la mirada d'esquitllentes del Ramon Comes, que aquesta nit es dirà Claudi perquè s'ha atrevit a fer de protagonista a El cafè de la marina. Per primer cop després de la guerra, el grup de teatre amateur del barri torna als escenaris per representar una obra en català, però quan ja passen quinze minuts de l'hora prevista la funció encara no ha començat. El públic, impacient, murmura mentre continua mirant cap a la porta. A l'escenari, nerviós, el director Andreu Domènech dona les últimes indicacions als actors. A més, també els comunica una mala notícia: el senyor Sagarra m'ha dit que finalment no podrà venir, diu. El Sebastià del colmado, que ha fet la viu-viu gràcies a l'estraperlo durant mitja postguerra i sempre fa cara de gos cansat, li recrimina que és un fatxenda, però el Mingo, que aquest vespre ha hagut de tancar el bar, diu que el públic no en té cap culpa i que l'obra s'ha de representar igual.

Mentre tot això passa, a l'altra banda del televisor hi ha un nen d'onze anys que s'ho mira impacient i encuriosit, al costat de la seva mare, igual com mira cada dimecres Temps de silenci a TV3. El capítol d'avui és diferent, però, perquè resulta que tothom espera veure el senyor que ell també ha desitjat veure centenars de vegades: el Sagarra, l'home que bateja la sala d'actes de la seva escola, els Jesuïtes de Casp. Fa tres anys, per la funció de teatre abans de festes, li va tocar recitar El poema de Nadal i la mestra, que es deia Rosa, li va dir "llegeix en veu alta com si el mateix poeta t'estigués xiuxiuejant el text a cau d'orella". El poeta, però, tampoc no va aparèixer mai, igual com passa dins el televisor. Dies abans la mateixa mestra havia explicat a tota la classe que aquell tal Sagarra, molt menys famós per la canalla que Rivaldo o el Tomàtic, era un dels exalumnes més il·lustres de l'escola i havia narrat, com si es tractés d'un conte, que en plena Guerra Civil havia hagut de fotre el camp per evitar que el matessin, tant els d'un bàndol com de l'altre, com si tingués una doble vida: un cotxe oficial de la Generalitat, de nit i ple d'homes armats, l'havia passat a recollir al Port de la Selva per endur-se'l juntament amb la seva xicota Mercè cap a França. Un cop allà, tres mesos després i ja casats, acabarien marxant com dos fugitius enamorats cap a Tahití, on ell va escriure un llibre anomenat La ruta blava.

Si Sagarra va trencar la quarta paret afirmant a Vida privada que el protagonista del llibre jugava a cartes amb "el besavi de l'autor d'aquesta novel·la", potser també convé dir que aquell nen a qui un dia van parlar-li de La ruta blava a classe és l'autor d'aquest article, cosa fàcilment deduïble tenint en compte el nom d'aquesta columna. A part de descobrir que l'escriptura és millor amb un cafè, una copa i un piti -perquè els puros són massa cars-, de Sagarra en tots aquests anys n'he après que, més que una quarta paret, la literatura que m'interessa és com la seva, la que abaixa i apuja el teló constantment mentre enganya dòcilment el receptor del text a cada frase, impedint-li saber si allò que llegeix és real o és fals. A vegades potser serà un record salpebrat de gràcia, i d'altres una invenció amanida de records, però mai no deixarà de ser veritat —una veritat—, perquè sigui amb una novel·la, un dietari, un poema, un drama de tres actes, una sarsuela o un article de premsa, si alguna cosa va fer Sagarra va ser captar l'ànima de les coses, passar-la pel filtre del llenguatge i plasmar-la en un text amb una naturalitat exuberant. Ho vaig descobrir llegint l'Hostal de la Glòria a la universitat, ho vaig confirmar meravellant-me amb poemes com Aigua-marina i ho vaig refermar llegint les Memòries, que tenen forma de llibre però en realitat són el més gran monument que s'ha erigit mai en aquesta llengua nostra anomenada català.

Ara, per fi, ja puc confessar que he tardat més de vint-i-cinc anys a llegir aquell llibre que va anomenar-me una mestra i que a mi va sonar-me a itinerari del bus turístic: La ruta blava. Aprofitant l'edició que n'ha fet Club Editor a cura de Narcís Garolera, capbussar-m'hi, a part de fer-me petar de riure gairebé a cada pàgina, ha estat realment com sentir el xiuxiueig de Sagarra a cau d'orella, però amb el so del mar de fons i el color a la retina de les onades esberladisses del Mediterrani, les nits de paper de vidre de l'Atlàntic en ple gener i els verds, frescos i vius com un ramellet de menta a la geniva, de les illes del Pacífic. Com pot ser, però, que algú que trena frases que sembla que es gronxin en balancí segueixi sense tenir una trista placa al portal de la casa al passeig de la Bonanova on va viure? És per haver estat conseller, als foscos anys cinquanta, de la Societat General d'Autors a Madrid? És per l'acceptació de la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, l'any 1960, concedida pel govern franquista i tan mal vista per l'incipient catalanisme d'aleshores? O és simplement perquè Catalunya és un país tan mancat d'autoestima que se'ns fa insuportable creure que és possible escriure autèntiques obres d'art i, a la vegada, captivar el gran públic? Aquest va ser el seu pecat: tenir la doble vida d'aristòcrata educat i d'hedonista brètol, de literat formal i de periodista bandarra, de panxacontenta a la Polinèsia durant la guerra i d'exiliat a París mort de gana al servei de la República. De persona i personatge sense frontera nítida entre una cosa i l'altra, vaja.

A mi em va captivar la visibilitat invisible de Sagarra fa anys perquè amb ell comparteixo un nom que figura al meu DNI i que tants cops he menyspreat, una escolarització que tantes vegades he criticat i una irrefrenable passió per Itàlia que em perseguirà, com la més dolça de les condemnes, tota la vida. Sóc un afortunat, però, ja que he tingut la sort de descobrir fa anys un autor que desgraciadament, a Catalunya, fa dècades que ja ningú no desitja conèixer de la manera com ho desitjaven el Mingo, el Sebastià, el Ramon Comes o la Isabel Dalmau aquella nit al Teatro Lírico. Un teatre que en realitat mai no ha existit, de fet, potser per això l'escriptor finalment hi acaba arribant i en finalitzar l'obra, entre els aplaudiments i xiuxiuejos del públic afirmant que ha vingut el Sagarra, puja a l'escenari vestit amb la seva americana que serviria per vestir un matalàs i la seva calba dibuixada amb compàs, saluda els actors i es fa real. Tan real que jo, quan el llegeixo, us confesso que em converteixo en el nen que espero no deixar de ser mai i comprenc, com ell, que en el fons d'això va la vida: d'acceptar, amb alegria, que tot és un gran teatre on l'única forma de sobreviure, sigui a Tahití en plena Guerra Civil o aquí, avui, és confiar en unes quantes gotes de llimona madura sobre la imaginació. Les mateixes gotes amb les quals Sagarra m'ha ruixat, xiuxiuejant-me a l'orella, per escriure d'inici a fi aquest article.