Recentment, he vist Merkel, un documental del 2022 dirigit per Eva Weber que, segons la sinopsi, explica "la història de com una inadaptada per partida triple —dona, científica i alemanya de l’Est— va esdevenir la líder del món lliure". Pel que mostra la pel·lícula, Merkel va centrar el seu discurs de comiat en la democràcia. Hi diu que "cal viure-la, complir-la i protegir-la". Diu "que ella ens necessita tant com nosaltres a ella", que "la democràcia no va venir regalada". Marcada per la seva infantesa a la RDA, insisteix que "hem de treballar units per mantenir-la" i justifica el que diu reconeixent que "a vegades em fa por que donem per feta la victòria de la democràcia, com si no haguéssim de fer res per ella". I el remat final: "Com si passés de generació en generació per inèrcia". Parla a tothom. Una alerta ben certa, aplicable a tots els països i a totes les generacions. Als grans els diu que cal protegir-la; als joves que no la donin per feta.

L’alerta de Merkel sobre la democràcia és d’algú que sap què vol dir no tenir-ne; d’algú que sap com va costar aconseguir-la; i d’algú que és conscient que si continuem badant potser el dia que vulguem corregir el rumb ja no hi serem a temps. Quan parla, la Cancellera es dirigeix també a la gent jove. Acostumat a viure en un país on, per no frustrar-los, ens limitem a mirar de finançar-los la precarietat i a no exigir-los cap mena de responsabilitat ni compromís, em sembla potent. De fet, centrant-nos en Catalunya, a banda de la democràcia, em sembla un discurs aplicable a altres elements clau respecte a les nostres opcions de supervivència com a poble, com són, per exemple, la llengua i la cultura catalanes. I sí, s’ha de poder començar a dir a una generació que culpa de tots els seus mals al sistema —i no dic que no tinguin raó en alguns casos— que els interpel·lem sobre la gran responsabilitat que tenen: no ser els que es carreguin la llengua catalana.

Estem parlant d’una generació que, vivint en llibertat, està deixant de fer servir el català per relacionar-se

Tal com va escriure Carme Junyent a El futur del català depèn de tu, "en els processos d’extinció d’una llengua es distingeixen tres fases: la primària, la decadència i la mort". Si s’entra en la segona, és molt difícil tornar enrere. "Es considera que una llengua entra en fase de decadència quan els pares deixen de parlar-la als fills, és a dir, quan se n’interromp la transmissió generacional". A Catalunya som en aquest punt? Crec que no. Vull pensar que encara no. Però som al darrer estadi de la fase primària: quan una llengua passa a ser subordinada. "Una llengua nova va interferint en la llengua que es parla en un territori i s’hi va imposant (…) la llengua subordinada va sent estigmatitzada i substituïda". No estem parlant que el català s’hagi prohibit, tot i que no ho té fàcil. Estem parlant d’una generació que, vivint en llibertat, està deixant de fer servir el català per relacionar-se, per incorporar els immigrants, per fer-la útil. Tan espavilats que són per segons què, i sembla que per suficiència, desgana i manca de compromís no són capaços de fer allò que avis i tietes van saber fer els anys cinquanta i seixanta del segle passat en unes condicions molt adverses. Com deia Espriu, "van sobreviure per salvar-vos els mots". Els de després van recuperar les institucions i van fer el català llengua vehicular a l’escola. La van fer eina d’integració i li van retornar el prestigi. I van crear mitjans de comunicació. Com veieu, el català no passa de generació en generació per inèrcia. Com deia Merkel sobre la democràcia cal viure’l i protegir-lo. I ara us toca a vosaltres, als joves. Si tot això cau perquè no sou capaços de valorar-ho, no us ho perdonarem.