És admirable el sacrifici que estan fent aquestes persones per Espanya. Tot per Espanya, per Espanya, nya, nya. Juan Antonio Ramírez Sunyer, el jutge del famós jutjat número 13 de Barcelona, va deixar-hi la darrera energia abans de morir. D’altres hi estan deixant el bon nom, la dignitat, la credibilitat, la bonhomia, la humanitat, el sentit de la justícia, la decència. Davant de la convulsió democràtica que suposa el moviment independentista català, l’espanyolisme s’ha arrecerat al costat del defensor de Mussolini, el president Antonio Tajani, de l’abraçada de Joaquín Sabina amb Arcadi Espada, de l’entusiasme de l’himne de Marta Sánchez. No hi ha més espanyolisme que el que enyora, mig avergonyit, l’època del general Franco, la intervenció dels militars en política i després, naturalment, també hi ha l’espanyolisme del gran silenci. L’immens silenci que es produeix davant les solituds de Castella l’ampla, el de la consciència que s’atreveix a mirar més enllà del verí espanyolista, de l’individu amb sentit crític que se sent insignificant davant de les dimensions colossals d’un imperi absurd i irreparablement perdut. Efectivament, ahir, els guàrdies civils van repetir, com a autòmats sense cervell, la ridícula versió dels lloros tropicals, aquella història cursi i inversemblant que va posar de moda la fiscal en cap de l’Audiència colonial de Barcelona, Ana Magaldi, procedent d’una família tan italiana com feixista: la història de la por gegant. Mai en la vida havia vist tant d’odi com en els ulls d’un independentista català, va afirmar el febrer de 2017 sense que se li escapés el riure: “he vist moltes cares de molts delinqüents, però mai, en els seixanta-quatre anys de vida, havia vist una mirada d’odi d’un ciutadà com aquella.” S’ha d’estimar molt Espanya o el que queda d’Espanya, s’ha de tenir un ressentiment molt gran dels catalans per haver iniciat aquesta fraudulenta campanya de l’odi superlatiu. Emparant-se només en la subjectivitat de les percepcions, en la lliure opinió. Emparant-se en les sensacions individuals per mirar de desprestigiar algú, aquella membre ben remunerada de l’endogàmica, incestuosa, classista i ultraconservadora classe dels juristes espanyols va iniciar el relat pioner per a la salvació d’Espanya. No cal que sigui creïble. Només ha de fer el fet, només ha de ser útil a efectes processals. Alguna cosa han de poder repetir i repetir els policies i paramilitars de la guàrdia civil. Sobretot perquè així s’evita que diguin la veritat.

Els relats dels membres de la Benemèrita són un únic relat i perfectament intercanviables entre les diferents versions. Poques coses han gosat afegir els pobres números que declaraven com si estiguessin desfilant en una parada militar. N’hi ha hagut un que, contra pronòstic, ha aconseguit introduir una petita nota de veritat enmig de la impostura, un detall que m’ha semblat versemblant. Ha dit que un home gran l’havia mirat amb odi “com si li estiguéssim prenent alguna cosa de la seva família”. No va desencaminat. La repressió espanyolista ens està prenent una cosa de les nostres famílies, efectivament. De totes les famílies catalanes, les de presència immemorial i les de nova planta. Ens està prenent la dignitat, la capacitat de governar-nos a nosaltres mateixos, el respecte per la continuïtat històrica de Catalunya com a nació des de l’Edat Mitjana. L’espanyolisme ens està prenent la nostra idiosincràsia, la nostra llengua, la nostra llibertat, els nostres valors com a societat cosmopolita i oberta, estranya al tancament secular d’Espanya. I sobretot, l’espanyolisme ens està prenent, per sempre més, la capacitat d’entesa, d’amistat. Pobres espanyolistes. ¿Com ens podrem entendre amb vosaltres si heu fet de la mentida la vostra bandera, si esteu destruint cada dia que passa la vostra credibilitat? Si internacionalment el vostre crèdit polític ha desaparegut ¿Com us podrem respectar si vosaltres mateixos us heu perdut el respecte? ¿Com podrem tornar a confiar en vosaltres amb unes mentides tan rudimentàries?