La justícia de l’Estat ha decidit, al cap de més de tretze anys, posar data al judici al president Pujol, sota l’acusació de ser el “patriarca” d’una “organització criminal”. No entraré a valorar què vol dir tot això, ni per què apareix ara, ni qui ho fa, ni què hi ha al darrere. Només sé que el president és innocent. No és el cap d’una organització criminal. Això segur. I també estic segur que si tot això volia ser una manera d’afeblir el seu legat polític i personal, em fa l'efecte que passarà just a l’inrevés. Però ja tindrem temps de veure-ho. Només cal recordar que l’acusa la Fiscalia Anticorrupció, no l’Estat. El judici es farà d’aquí a un any, el novembre del 2025, quan el president en tindrà 95 i mig. Si pot, el veurem entrar caminant. Encarant, un cop més, una acusació inversemblant, però convençut que la justícia ha de fer el seu curs. Encara que ens sembli aberrant veure’l acusat de ser el “patriarca d’una organització criminal”.

Aquest és el tercer judici penal que el president Pujol ha hagut d’entomar durant la seva llarga vida. El primer va ser un judici militar, ja que havia sigut alferes a les milícies universitàries, pels fets del Palau el 1960, on recordem que es va llançar “propaganda clandestina”. Per aquest motiu, va ser torturat i tancat a la presó de Saragossa, on va estar dos anys i mig. El segon judici va ser pel cas Banca Catalana, que va saltar el 1984, poc després que guanyés per majoria absoluta les eleccions a la Generalitat. D’aquests fets, en serien exculpats ell i tot el seu equip el 1990. Els llibres i escrits del seu cunyat, en Francesc Cabana, en parlen molt acuradament.

El darrer intent de judicialitzar el president Pujol tindrà el final que la justícia decideixi i que respectarem. L'única cosa segura per a tots els que l’hem conegut actuant, i per a tots els que hem viscut sota el seu govern, és que és innocent. No és el patriarca d’una organització criminal. Defensar-ne la innocència públicament és, com a mínim, un deure patriòtic. I no ho podem fer sense emetre el nostre judici personal en secret.

Molts catalans ja han jutjat Pujol, i per a la immensa majoria, la balança sempre s’ha inclinat a favor del president

Molts ciutadans de Catalunya ja ho han fet. Ja l’han jutjat. Han tingut prou anys per fer-ho. Com en tot judici, han posat en un plat de la balança les coses bones que ha fet pel país, i en un altre les coses que no els han agradat. I per la immensa majoria dels catalans, la balança sempre s’ha inclinat a favor del president Pujol. L’hem jutjat, tot i saber que molt sovint voler jutjar a algú és un atreviment indegut. No som qui per jutjar ningú. Tot i això, quan ho hem intentat fer amb el president Pujol, sempre, per la immensa majoria dels catalans, no només l’hem absolt, sinó que l’hem valorat molt positivament. No hi ha ni populismes ni fake news que valguin. En l’imaginari dels catalans, Pujol és una roca. 

Hi ha, però, un darrer judici que no podem fer, perquè cal temps: és el judici de la història. M’atreviria a dir que ningú no podrà parlar de la Catalunya de finals del segle XX sense admirar l’obra de Pujol. Com tampoc no podran parlar de la Barcelona de finals del XX sense admirar la de Maragall. Preguntem-nos per què. Hi trobarem una resposta: Pujol s’estima Catalunya per damunt de tot. I posa Catalunya al davant del que calgui. El seu somni de Catalunya no consisteix només a voler dotar-la de les eines d’un estat, ni a fer-la progressar econòmicament i socialment. No passa només per lluitar pel seu reconeixement internacional, pel seu encaix en un Estat espanyol poliglot i “polinacional”, mal li pesi. El president Pujol vol que Catalunya no deixi de ser mai una nació. Ha fet del seu amor per la Pàtria una obsessió segurament malaltissa. Però amb resultats tangibles. Encara que els seus mateixos hereus polítics hagin enterrat nominalment el partit que ell va fundar a Montserrat ara fa 50 anys.

Aquest tercer judici penal d'aquí a un temps serà una anècdota. Com ho és tot el que no té cap mena d’importància. El que és realment important no depèn del que diguin els tribunals, ni del que diguin els llibres, ni del que diguem nosaltres. No depèn dels judicis que fem. El que té importància és com ho fem per continuar el seu legat polític. El mal anomenat pujolisme no ha de ser venerat. Convergència ha quedat, malgrat tot, enterrada. El que depèn de nosaltres és entendre què va fer bé el president Pujol i per què ho va fer. Va ajudar a reconstruir un país, perquè se l’estimava. Aquest és el seu verdader legat. Si volem ser fidels a l’esperit del president Pujol i de totes les generacions que han anat construint aquest país, tornem-lo a construir i estimem-lo.