Ha estat astut Salvador Illa convidant a Palau al nonagenari president Pujol. Un gest que no havia fet cap dels seus predecessors. Ni Mas, que li va retirar les credencials. Ni Puigdemont. Ni Torra. Tots dos van passar de puntetes. Tampoc Aragonès, encara que aquest no era de la corda. I en favor seu val a dir que ja va resoldre que arribat el cas, no escatimaria el degut reconeixement institucional a l’home que va construir l’actual Generalitat durant 23 anys i del no-res. ‘La Generalitat som tu i jo’ li va dir el 1980 al flamant secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta. En canvi, qui sí que el va convidar va ser el conseller d’Economia, Jaume Giró, sense manies.  

En descàrrec de Mas val a dir que l’impacte de la confessió va ser de tal envergadura que va procedir a alçar un mur de contenció, decretant la proscripció del president Pujol. En aquells primers dies es va significar un home que, com Artur Mas, havia crescut a l’ombra del pujolisme i havia estat apadrinat pel mateix Pujol. I que, després de Mas, era el segon càrrec institucional de CiU. L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. És aleshores que va dir ‘el que ha de fer Jordi Pujol és desaparèixer. Renunciar a tot’. En Trias és un home honest i entranyable que s’hauria merescut —amb Ernest Maragall— jubilar-se com a alcalde de Barcelona. Però va xerrar en calent davant els micros de Catalunya Ràdio. Només havien passat dos dies des que Pujol havia admès públicament que tenia un compte a Andorra d’uns diners heretats del pare que mai havia confessat. Possiblement, Trias quan repassa l’hemeroteca deu pensar que potser es podria haver estalviat ser tan taxatiu, per molt que aleshores fos l’alcalde de Barcelona i volgués ser exemplar. Per rematar, va dir que Pujol els havia ‘fallat’. Vist en perspectiva, ja no està tan clar qui va fallar a qui. Si Pujol als convergents o els convergents a Pujol. 

Jordi Pujol ha estat un home amb una idea de país a la qual es va entregar en cos i ànima des de ben jove, guiat per una profunda espiritualitat.

I és obvi que n’havien fet de grosses. Com les havien fet el PP i el PSOE, tant o més. Probablement més. Però CDC va resoldre deixar enrere el seu costat fosc enterrant les sigles. I, en bona part, renegant de Jordi Pujol. En el pecat hi ha la penitència, perquè el que va venir després va ser un desori absolut. Amb el gest, també van evidenciar una enorme feblesa i una por cerval a perdre una hegemonia amb què amenaçava el nou cicle polític. Va ser també un símptoma de feblesa. I, en part, de mesquinesa. És quan van mal dades que cal demostrar de quina pasta estàs fet. També una evidència de com de fàcil és passar del cel a l’infern, d’àngel a dimoni, d’icona a pària. 

El president Salvador Illa ha fet un gest tant interessat com necessari. En tot cas, l’honora. Perquè en bona mesura certifica la rehabilitació d’un home que, si havia de pagar, ja ha pagat amb escreix. No perquè fos un sant baró. Llegint les ‘Memòries’, ja es veu que és un bitxo, per a bé i per mal. Tant pel que diu com pel que no diu. Les ‘Memòries’ són un compendi d’anècdotes divertidíssimes, i alhora el relat d’una trajectòria vital acollonant. Un home amb una idea de país a la qual s’entrega en cos i ànima des de ben jove, guiat per una profunda espiritualitat. Tot i que les ‘Memòries’ queden coixes —acaben el 2011— davant la bomba que va sacsejar el país el juliol de 2014, són igualment una crònica de primera categoria —per fer servir una expressió pujolista— del president més longeu i transcendent que ha tingut la Catalunya contemporània. 

Sempre m’ha semblat majestàtica i sobreactuada la reacció per l’arxifamosa deixa. Sobretot, per part d’aquells que l’havien venerat com un Déu en vida. A veure si ara resultarà que no sabien res del pa que s’hi donava, però després s’esquincen les vestidures per una deixa ... Que persones com Joan Tardà —que, per cert, en el seu dia va participar en la concentració de solidaritat amb Jordi Pujol pel cas Banca Catalana, el maig de 1984— mostrin el seu enuig o decepció és comprensible. Era a la concentració per patriotisme, ell que venia del PSUC. I, així i tot, en Tardà mai ha fet llenya de l’arbre caigut. Ara, que ho fessin les patums convergents que li devien tot fa de més mal explicar i pren tota una altra dimensió.  

Com a país era necessari fer el dol i assumir el passat sense obrir-se en canal. I era també just per a Jordi Pujol i de retruc per al gruix de la seva família.