Un pota negra de la Ràdio Ibèrica i membre de la claveguera més fosca de l’Espanya cavernosa, don Carlos Herrera, ha sigut l’encarregat d'explicar al món que Julio Iglesias pateix d’un osteoblastoma, un tumor benigne situat a la columna vertebral que li dificulta les capacitats motrius, malaltia que l’ha apartat definitivament dels escenaris. Don Carlos Herrera —el don és un títol quasi nobiliari que concedeixen a Madrid com qui regala un entrepà de calamars— s’ha especialitzat darrerament a fer de portaveu de glòries nacionals que estimen molt Espanya, però que prefereixen pagar els seus impostos a l’estranger. Un és el rei emèrit, amb qui don Carlos Herrera té una relació quasi de vassallatge; l’altre, Julio Iglesias, amb qui el radiofonista té un lligam de groupie (anglicisme perfecte per definir els seguidors incondicionals d’un artista o grup). Don Carlos Herrera és un tipus amb sort, perquè tant el rei com Julio atenen les seves trucades sense haver de passar cap filtre burocràtic o familiar; honor que fa del radiofonista el don més don de qualsevol don de la Villa y Corte, i, quan parla de l’emèrit o de Julio, ens trobem davant d’una asserció categòrica amb categoria de palabrita del niño Jesús.
Feia anys que creia que Julio Igleisas estava retirat i es veu que no. I és fantàstic comprovar com un s’acostuma a les absències de personatges que formaven part de la teva quotidianitat des que aixecaves un pam de terra. Jo, que soc consumidor de premsa groga des dels anys setanta, he seguit la vida d’un cantant que es congratula de ser el latin lover per excel·lència i que ha convertit les seves conquestes en números. Una vegada eren tres mil, d'altres, quatre mil, les dones que havien passat pel seu llit; com si les dones fossin trofeus de caça per a un fornicador amb el fusell sempre en posició de disparar. A Julio Iglesias se’l va convertir en una glòria nacional en una època en què el país anava molt justet de glòries pàtries que portessin el nom d’Espanya amb orgull de ser espanyol arreu del món a pesar que els impostos els paguessin en paradisos governats per infidels. Això sí, per demostrar l’amor de Julio per Espanya, des de la fundació del seu imperi de crooner llatí, sempre es feia fotografiar amb una ampolla de vi de La Rioja i un pernil cinc jotes, col·locats sobre una taula d’estovalles blanques amb les palmeres serigrafiades al fons, quan aquestes encara no havien arribat a la Barcelona preolímpica i eren un símbol de nirvanes transoceànics.
Julio continua sent un tipus que dona prestigi tenir-lo a prop, ni que sigui per via telefònica.
Si haguéssim de fer cas de les lletres de les cançons que han fet de Julio Iglesias un ídol transnacional, moriríem desconsolats per l’enorme contradicció de trobar-nos davant d’un dels triomfadors més desgraciats que ha donat la mare naturalesa. Benauradament, les entrevistes que li han fet durant les últimes cinc dècades han demostrat que la pena pot ser el més superficial dels sentiments i que, de cada quatre paraules, quatre sonen frívoles i dues no s’entenen per culpa d’una pronunciació que conté un deix tan divinament pijo que sembla japonès.
Mai vaig ser un gran fan de Julio Iglesias, tot i que recordo unes quantes cançons de les seves primeres èpoques, de quan encara no havia decidit conquerir l’Amèrica anglosaxona i intentar entrar al cercle del Rat Pack o fer duets amb Sevie Wonder o Willie Nelson. I recordo com vaig flipar, jo que provenia d’una família poc entregada a la discografia del cantant, quan vaig veure com aturaven el telejournal de la TF1 per anunciar que Julio Iglesias acabava d’aterrar a l’aeroport Charles de Gaulle de París. Era l’any 1978 i jo passava el juliol a casa de la família Dorat amb l’objectiu d’aprendre francès. I recordo que, allà perdut en una casa de Clermont-Ferrand, la ciutat on Éric Rohmer havia rodat Ma nuit chez Maud, i amb el disc Les Marquises embolicat a l’habitació (el testament de Jacques Brel comprat per regalar-lo als pares), vaig pensar que el món estava entrant en una realitat estranya i que la grandeur començava a fer figa. Uns anys després, quan va triomfar Mecano, els meus temors es varen fer realitat. I recordant vaig rememorar el pare de Julio Iglesias i el segrest que va patir a mans d’ETA, i de com el varen alliberar a canvi de no se sap què, i de les primeres paraules que va pronunciar quan va entrar la policia al pis de la localitat saragossana de Trasmoz, on el tenien amagat: “joder, lo que habéis tardado”. Julio Iglesias Sr., Papuchi pels amics i ginecòleg de professió, s’havia afiliat a la Falange l’any 1933 i durant els anys durs de la postguerra li agradava passejar-se vestit de requetè i marcant paquet per la Gran Via madrilenya, però en qüestió de caràcter era molt campechano i un d’aquells frívols que podia convertir en anècdota els republicans enterrats al Valle de los Caídos.
Fa anys que Julio Iglesias no interromp telejournals, però encara continua viu a Spotify, satisfet que Espanya no hagi aconseguit trobar un altre Julio Iglesias amb qui propagar el consum de vi de La Rioja o de Ribera del Duero i, com a bon pota negra, popularitzar el consum de pernil de Jabugo o fer de factòtum del Real Madrid ara que Plácido Domingo s’ha vist obligat a fer de Farinelli per culpa d’una masculinitat mal assimilada. Com a bon balança, el setè signe del zodíac, el quart de natura positiva, el tercer de qualitat cardinal, i símbol de l’equilibri i l’harmonia, Julio continua sent un tipus que dona prestigi tenir-lo a prop, ni que sigui per via telefònica. I, encara que això dels signes zodiacals és una ximpleria, segur que ell, amb tota la frivolitat que l’honora, d’això de ser balança n’ha tret grans respostes per justificar certes decisions. Amb 81 anys a l’esquena i amb amics com don Carlos Herrera, Julio Iglesias persisteix en l’encomiable responsabilitat de fer d’ambaixador emèrit d’Espanya amb un valor afegit: la lleugeresa dels que, de tan equilibrats i harmònics, sembla que els hi suï tot.