Un dia, a Lledoners, em va preguntar l’Oriol com ens havíem conegut. Si t’ho pregunta una dona, et pots enfadar. Si t’ho pregunta un home, pot ser per dos motius: perquè fa tant de temps que no ho recorda o perquè no li va donar importància. Jo sí que ho recordava. El vaig conèixer —jo, com molts— quan encara no era candidat a les europees i feia una gira per Catalunya explicant-ne la història. Va venir a un curs d’estiu que els nostàlgics del Grup d’Estudis Nacionalistes havíem organitzat per als nostres fills a l'alberg de Cantonigròs l’estiu del 2008. I ens va parlar de l'11 de Setembre. Els nois i nosaltres vam quedar embadalits. Ho explicava tan bé, amb tant de realisme i detall, que encara tinc el gust de pólvora entre les dents. Crec que es va quedar a sopar i va tornar a casa seva tard amb un cotxe desbaratat.

Per ell va ser una més de les mil xerrades que feia. Per mi va ser tot un descobriment. Hi vaig veure uns dots de lideratge innats. I vaig perdre molt de temps intentant acostar-lo als meus amics de Convergència. Sense èxit, perquè en Joan Puigcercós es va avançar oferint-li competir a les europees del 2009 amb en Ramon Tremosa, i amb el seu bon amic Raül Romeva, aleshores candidat d'Iniciativa. Recordem que ERC havia foragitat feia uns anys CiU de la Generalitat amb un pacte tripartit que va donar el govern als socialistes entre el 2003 i el 2009. Bona part de l’actual estructura de govern prové d’aquella època. Després d’una severa derrota al Parlament a finals del 2010, en Joan Puigcercós assumint noblement —com a polític de primera magnitud— la responsabilitat del mal resultat, es va treure de la màniga una jugada inesperada i d’alt risc polític. Va proposar nomenar Junqueras, que havia resultat elegit batlle del seu poble, Sant Vicenç dels Horts, a les municipals del 2011, encapçalant una amalgama que s’autoanomenava Junts per Sant Vicenç, ves per on, i que no era ni militant fins aleshores, com a president del partit. Junqueras ho va acceptar, i el partit també. El 2012, Junqueras es va presentar al Parlament i ERC va ser la segona força amb més escons, 21, doblant els que havien obtingut el 2011. Escons que aquest cop va posar a disposició de Mas, que els necessitava per tornar a governar.

Sembla que Junqueras, no optant a la presidència de la Generalitat, s’aparta de la política, quan és justament a l'inrevés

A partir d’aquell moment, CiU, de manera irracional, el va identificar com l’enemic a batre. La història més recent de Catalunya, m’he cansat d’explicar-ho, només s’entén si s’afegeix aquesta variable: l’autèntic enemic dels exconvergents és Junqueras. Us estalvio tots els episodis prou coneguts i vaig al final de la història d’aquesta lluita caïnita, absurda i demolidora per al país. La batalla electoral l’acaba guanyant Junqueras quan surt de la presó i en quinze dies fa que les enquestes desfavorables a ERC es capgirin i Pere Aragonès, candidat accidental, esdevingui president de la Generalitat després d’unes negociacions com sempre esgotadores amb un ara desaparegut Jordi Sànchez.

Junqueras ho ha estat tot per a ERC. Això ERC no ho pot oblidar. Tota la història que us he explicat es resumeix recordant que Junqueras ha portat ERC a ser un autèntic partit de govern com mai ERC en la història recent ho havia pogut somiar. I ara Junqueras sap que, com que no té segur presentar-se, aquesta incertesa dilueix les possibilitats del partit, i li cal deixar pas al president Aragonès. És bo recordar-ho, perquè ara sembla que Junqueras, no optant a la presidència de la Generalitat, s’aparta de la política. Quan és justament a l'inrevés. Junqueras continuarà actuant com ho fan els autèntics líders polítics, amb mirada llarga. Sap que perquè el president Aragonès tingui el màxim de possibilitats de ser reelegit, s’ha de començar a fer campanya immediatament, exhibint una obra de govern que cada cop pot ser més valuosa. Un any en política ho és tot. I els de Junts no tenen candidat, ni se l'espera, i s’han autoimposat sortir del govern. Puigdemont pot crear expectatives falses i incertes. I fins i tot si al final potser és ell el candidat de Junts, pot imposar un debat que no acabi de ser ben entès: tornar al 2017. Futur o passat. Sembla que oblidem que encara que hagin decidit disparar-se els uns als altres, Junts i ERC tenen un mateix adversari, el PSC d’Illa, que surt amb bones enquestes.

Amb aquesta decisió, Junqueras demostra que és la bèstia política més gran que ha donat el país després dels presidents Macià i Pujol. Encara el veig, tot i que ell no ho recordi, dempeus a la tarima, el dia d’aquella llunyana conferència al GEN de Cantonigròs, apuntant amb les mans com si portés el fusell contra un enemic, ja s’ha vist, no tan imaginari, per fer-nos reviure un 11 de Setembre. En la meva memòria, se m’apareix igual que ara, amb les mateixes ganes de fer, de decidir, de preguntar, de parlar, d’ordenar, de contrastar, sorneguer i delerós, sorrut i rialler. El veig dret, mans a la butxaca i una mica despentinat, amb mirada decidida. I ara ha decidit que toca deixar pas. Ja tornarà, quan pugui, a la primera fila. Que al darrere hi ha sigut i hi serà sempre.