No busqueu raons de la pèrdua del milió de vots independentistes d’aquest cicle electoral al llibre d’en David Madí, compatriota estimat i temut alhora. Ara ha triat el lema de Churchill “merèixer la victòria”. El 2007 va ser Patton qui el va inspirar quan ens va explicar també què havia passat a la política catalana per fer que Convergència perdés, temporalment, la lluita contra el PSC. Curiosament, ara no és el PSC el problema, sinó el milió de vots perduts. En David ha dedicat tota la seva vida política a intentar que això no passés, i ha passat. És paradoxal que la presentació del seu llibre coincideixi amb aquest trist moment. No me’l llegiré aquests dies, perquè encara tinc la ferida del procés massa recent, i el milió de vots encara de cos present. I perquè no tinc ganes de saber què ha callat. En els seus silencis hi veuria masses de les coses que he anat paint amb dificultats aquests darrers deu anys. Convergència va cometre dos errors gravíssims: va voler viure sense Pujol i va voler acabar amb Junqueras. Tot això en David no ho pot explicar, perquè trencaria el relat que necessàriament ha de tenir una altra flaire. El seu llibre s’hauria d’haver inspirat potser més en Pétain i la drôle guerre, que també tothom va silenciar a França durant molts, molts d'anys.

Mentre en David tria escriure un llibre, Junqueras fa un 'o tot o res'. Miro amb molt de respecte la dimissió de Junqueras. S’ha cansat del rol de “gerro xinès” a què l’havien acabat confinant. No hi ha precedents del que pretén fer a la democràcia espanyola i catalana moderna. El torcebraç Pujol-Roca es va fer amb guant blanc i paracaigudes. Pujol no volia ser succeït en aquell moment i Roca va pactar jugar-se-la a l’alcaldia i sortir sense rancúnia si no triomfava. Va perdre l’alcaldia i s’ha forjat una victòria personal molt sòlida més enllà de la política. El famós viatge per les espanyes de Sánchez es va fer després que el fessin fora, no li va quedar cap altre remei. Busqueu exemples de líders que, sense cap necessitat, deixin el poder per tornar a començar. No n’hi ha. Però la decisió irrevocable de Junqueras, feta efectiva dilluns, de plegar de la presidència d’ERC, únic càrrec que la malgirbada inhabilitació li permetia, és ja una realitat. Junqueras plega, literalment, perquè vol escoltar la militància de base des de la base. Això, a més de ser un fet inèdit, el deixa sense marge de maniobra si la gent no li fa confiança, però li atorga tot el poder si guanya: tot o res.

Junqueras vol saber què pensa la gent per decidir què cal fer

No sé a quants militants d’ERC aconseguirà convèncer que la seva capacitat de liderar-la és la millor opció per a un partit que encara no sap què vol ser de veritat. Els militants d’ERC, com els de la majoria de partits amb solera, tenen uns comportaments fàcils de preveure: no volen invents estranys. Ara tenen l'oportunitat de fer confiança al líder que els ha donat els millors resultats de la seva història i que s’ho juga tot per buscar complicitats forjades en el tu a tu. La responsabilitat dels militants d’ERC és absolutament vertiginosa. El seu líder ha deixat el confort de la cadira més que merescuda, i baixa a l’arena a prendre el pols, un per un, de cada militant. Un per un. Cara a cara. El futur del partit i de Catalunya. Amb la pregunta: “com creus que hem de fer per recuperar un milió de vots?”.

Seran prop de sis mil militants, oi? Doncs sis mil cafès. Si agrupa els militants de deu en deu, són sis-centes reunions. A quatre per dia, cent cinquanta dies, cinc mesos. Per això al novembre ho pot tenir enllestit. Si us creieu que estic exagerant, ja m’ho sabreu dir. Aquest és el pla d'un Junqueras que vol saber què pensa la gent per decidir què cal fer. En política això no passa mai. Per això ha dimitit. Per tornar a la complicitat dels cafès.

Queda per saber realment què vol fer la militància d’ERC. Voldrà seguir el líder “carismàtic” inhabilitat que ja està fart de no manar? Voldrà donar-li l'oportunitat de reconduir el partit cap als objectius compartits per la majoria? No sé què ha de fer ERC per recuperar el seu electorat. Segur que la millor opció de qualsevol procés de reconstrucció ha de ser escoltar, agrupar esforços, aglutinar majories i discernir cap on anar. No seré jo qui digui cap a on ha d’anar ERC. Sé que amb aquesta agosarada aposta per tornar a començar, amb aquest baixar a l’arena sense por a la veritat, amb aquest tot o res, en Junqueras pot acabar liquidat. Molts, a dins i a fora del seu partit, s’hi conjuraran. Però necessitem començar a pensar com recuperar el milió de vots cansat de relats i del procés. Junqueras tria començar per preguntar als seus, sense por a la derrota, convençut, tossut com mai, que no hi ha cap més camí. I si ha d’escriure un llibre algun dia, potser el David li pot cedir la màxima d’un altre general, en MacArthur: “tornaré”.