El millor que poden fer Carles Puigdemont i Oriol Junqueras és arribar a un acord per anar a l'una fins que Espanya s’avingui a una reforma de l’Estat que protegeixi Catalunya dels perills existencials que l’amenacen. Els dos líders del procés ho tindran difícil per poder subsistir si no saben fer-se útils al país que van enredar l’1 d’octubre. Puigdemont no tornarà a Catalunya, mentre no hi hagi un daltabaix que sacsegi l’estructura política espanyola. Pel que fa a Junqueras, ha salvat el cap pels pèls, però haurà de canviar l’estil de lideratge i abandonar aquell personatge esfèric i professoral dels temps del procés, si vol sobreviure. 

L’estratègia dels grans partits catalans de recolzar-se en la repressió del 155 per doblegar el país a les seves necessitats ha fracassat. El PSC governa a tot arreu i mai els catalans havien menyspreat tant els seus dirigents polítics, ni s’havien sentit tan lluny dels partits d’obediència catalana. A tot Occident, el poder s’està reconcentrant i els lideratges s’organitzen a través de jerarquies cada cop més descarnades i més verticals. A Catalunya, però, les concepcions autoritàries del poder no van enlloc sense molta violència, perquè el país no té un Estat i la seva gent és especialista a fer la viu-viu sense combregar amb rodes de molí. 

L’acord entre Junqueras i Puigdemont s’hauria de centrar a defensar Catalunya en el front extern, és a dir a Espanya i a Europa. Els dos partits han perdut tota la credibilitat per defensar la independència, però encara poden demostrar que són útils si augmenten el pes de la representació catalana a Madrid amb una aliança que trenqui els vells relats ideològics i afebleixi el sistema d’equilibris que sosté el règim del 78. Muntar una resistència nacional a Espanya tindria la virtut de pressionar a la vegada el PSC i la dreta espanyola, que necessita el suport d’algun partit català per poder tornar a la Moncloa. A Brussel·les també es podria intentar fer alguna cosa constructiva.

Junqueras i Puigdemont poden començar a liderar un cert redreçament, però només si saben coordinar de debò les seves veus i treballar per un país més gran que el que ells representen

Una aliança forta entre Junqueras i Puigdemont ajudaria a reescriure el relat sobre el procés i tindria l’avantatge de deixar marge a l’independentisme dissident per reorganitzar la força interna del Principat. El neguit dels sectors que es van oposar d'entrada al Règim de Vichy és essencial per tornar a connectar el país amb la política i per poder formar quadres nous, que quedin fora de l’abast de les estructures controlades per l’Estat, i la seva ideologia. Una aliança entre els grans partits del procés, que fes la competència directa al PSC, obriria espais per créixer i experimentar a altres formacions més radicals i heterodoxes, però sense deixar, com ara, el país al descobert.

Junqueras i Puigdemont necessiten donar un senyal molt clar, gairebé diria que irreversible, que han après alguna cosa dels desastres de la darrera dècada. Els dos líders processistes han de demostrar que aquests anys no han passat en va, o bé arribaran més morts que vius a les pròximes eleccions. Els dos polítics tenen l’avantatge que la seva marca personal és, ara mateix, més forta que el prestigi dels seus partits respectius. Després de la persecució que han resistit, ningú no els pot donar gaires lliçons, i tenen molt més a guanyar que no pas a perdre. 

Amb les desferres de la vella política a les mans, Junqueras i Puigdemont han de començar a pensar el país des d'un lloc nou, que no recordi el 1990, sinó que apel·li el 2030. Cada cop estarem més atrapats entre les nostres pors i els nostres somnis perquè aquest és l’esperit dels temps que venen. Junqueras i Puigdemont poden començar a liderar un cert redreçament, però només si saben coordinar de debò les seves veus i treballar per un país més gran que el que ells representen, sense fer gaire cas de les etiquetes.