Junts i el ferragosto espanyol

A Itàlia, el 15 d’agost se celebra el ferragosto. Originàriament, el dia de la celebració era el Primer d’agost. És per això que el ferragosto indica el descans vacacional de tot el mes. És una festivitat d’origen romà que significa “descans d’August”. En realitat, es tracta d’una festa en honor del primer emperador romà, Octavi August, que també va donar nom al mes central de la canícula. La celebració coincidia amb el final de les collites i del treball al camp per donar pas a un merescut descans del poble: els agricultors desitjaven el millor als seus propietaris i rebien propines com a regal. Algú podria pensar-se que Pedro Sánchez, de qui tothom lloa la capacitat de caure sempre dret, el 17 d’agost, dia que es va votar la constitució de la mesa del Congrés, va dipositar una mica de xavalla en els escons de Junts per Catalunya després de passejar-se pel Marroc amb pinta de guiri en ple ferragosto. La suficiència dels dirigents espanyols ja va jugar una mala passada a Mariano Rajoy, que es va prendre de broma el gir sobiranista d’Artur Mas. Després va passar el que va passar i la venjança per l’atreviment del polític de “províncies” va ser espectacular. És la típica reacció dels perdedors, encara que amb la seva força et puguin tombar momentàniament. Mentre no perdis per KO, sempre pots guanyar per punts. Així és com les propines es tornen bestretes.

Com que el PSOE li té presa la mesura a Esquerra, simplement perquè des del 2019 els republicans han anunciat per avançat la voluntat d’apuntalar l’esquerra espanyola, això els fa perdre capacitat de negociació. De la mateixa manera, com que els socialistes creuen que Carles Puigdemont és, posem per cas, com Miquel Roca, no acaben d’entendre Junts. Al president a l’exili tant li fa que els socialistes sàpiguen qui és i com reacciona, perquè la ignorància espanyolista li dona un avantatge immens sobre ells. Des del 2017 fins avui, Puigdemont ha canviat tant com Junqueras, però en una direcció ben oposada. Per començar, el president no deu al PSOE la seva llibertat, perquè l’exili, que no era desitjat, evidentment, l’ha preservat d’esdevenir presoner d’un Estat que, si bé t’ha indultat, no t’ha perdonat la gosadia de voler separar-te’n. A més, els exilis actuals no són els d’abans, perquè la societat de la informació permet el teletreball transnacional. Uns coneguts meus treballen per una agència australiana de notícies des de Barcelona, però no per enviar-los informació de Catalunya, sinó del món. Amb això vull dir que Puigdemont no viu aïllat a Waterloo com si fos un ermità. Fa com els meus amics. Per saber què passa a Catalunya i a Espanya només cal posar-hi professió, voluntat i tenir bons assessors.

A parer dels seus enemics, Puigdemont és un polític radical enfollit. No ho és i crec que el PSOE se n’està adonant. Quan Junts es posa les piles la radicalitat deixa de ser antipolítica.

Quan era estudiant, jo era gairebé l’únic que arribava a classe amb el diari Avui sota el braç. Els meus companys, incloent-hi uns quants que deien ser més independentistes que un servidor, acostumaven a llegir El País perquè era el catecisme de l’esquerra. De l’esquerra espanyola, és clar. Jo en aquell temps també llegia El País i La Vanguardia (de vegades fins i tot el Mundo Deportivo). Advertia els camarades independentistes, sempre preocupats per rebre la benedicció de l’esquerra espanyola, però que em demanaven d’amagat el diari en català, que ells estaven molt ben informats de com pensaven les esquerres espanyoles, però que, en canvi, els espanyolistes no tenien gens d’interès a saber què pensaven ells. M’ho va reconèixer Miquel Iceta en un dinar de fa molts anys a Il Ristorante del carrer de Sagués de Barcelona. El complex d’inferioritat de l’esquerra independentista actual arrenca d’aquí. Puigdemont ha crescut en un altre ambient. Va néixer a Amer i s’ha fet políticament a Girona, que és una plaça forta del nacionalisme català, encara que Girona hagi estat dominada durant anys pel PSC de Quim Nadal. Nadal és ara conseller del govern d'Esquerra, si bé el 2018 va abominar de l’acció política dels republicans —i de l’evolució dels altres partits sobiranistes— en un llibre d’homenatge a Sebastià Salellas, pare de l’actual alcalde gironí de la CUP. Cadascú és coherent com vol. Està clar, però, que els polítics espanyols no coneixen Puigdemont perquè els seus aliats aquí no els en fan un bon retrat, ni són conscients del mur que ells han ajudat a alçar que protegeix Puigdemont de les conxorxes habituals. A parer dels seus enemics, Puigdemont és un polític radical enfollit. No ho és i crec que el PSOE se n’està adonant. Quan Junts es posa les piles la radicalitat deixa de ser antipolítica.

Qui vulgui acontentar-se amb velles metàfores sobre el retorn del “seny” en detriment de la “rauxa” simplement perquè Junts ha aprofitat l’avantatge que li ha donat l’atzar, els set diputats cabdals per investir Sánchez, per ell farà. Junts, a diferència de CiU, no se sent amb la necessitat de comprometre’s amb la governabilitat d’Espanya. Per això aquest partit no actua amb la lògica dels convergents d’abans, encara que hi militin molts antics pujolistes. Aquesta és també la distància que separa Junts d’Esquerra. Els republicans, com he dit, confien en el PSOE i, sobretot, en Sumar, tot i ser el partit que més vegades els ha apunyalat. Segueixen l’exemple d’EH Bildu, però sobretot, per explicar-ho en clau catalana, de Joan Lluhí i Vallescà, el cap del Grup de L’Opinió dins d’ERC, mort a Mèxic tal dia com avui de fa setanta-nou anys, que l’octubre del 1934 va pactar amb el PSOE la revolta contra les dretes espanyoles. Allò va ser un mal negoci per a Catalunya i va portar tot el govern de la Generalitat, incloent-hi el president Companys, a la presó. No soc determinista, però és evident que el nacionalisme català repeteix una vegada i una altra els mateixos errors.

El pacte de Junts per donar la presidència del Congrés al PSOE ha estat un èxit. Aquesta entesa és, almenys sobre el paper, molt més productiva que cap altre pacte d’aquesta mena acordat amb altres partits des del 1977. Però estaria bé que ningú s’enganyés: ni els independentistes radicalitzats per la decepció del 2017, ni els corifeus del règim del 78. L’escepticisme i la suspicàcia estan justificats. Aquest pacte té data de caducitat i és d’aquí a un mes, el 19 de setembre, que és quan quedarà clar si Espanya, representada pel govern en funcions de  Pedro Sánchez, compleix o no el seu compromís amb Junts. No dubto que Sánchez intentarà que França s’oposi a l’oficialitat del català, l’eusquera i el gallec a la UE i així poder dir que ell ho ha intentat, però que el xovinisme francès ho ha impedit. Puigdemont és ara eurodiputat i sap perfectament com funciona la maquinària europea. Per tant, serà difícil que Sánchez pugui enganyar-lo amb una astúcia tan grollera. A més, després de les concessions que ha hagut de fer Sánchez perquè el PSOE presidís el Congrés, qui hi perdria més amb una maniobra com aquesta seria ell. És que llavors no tindria investidura de cap manera.

L’estratègia negociadora de Junts és a anys llum de la d’Esquerra. Els independentistes cobren els pactes al comptat i no esperen que sigui Sánchez qui els convoqui a una taula de diàleg que no convoca mai. Junts busca l’avantatge en l’error no forçat de l’adversari, que es transforma en enemic quan van mal dades.

A diferència de Junqueras, Puigdemont no té gens de por de deixar caure Sánchez i anar a unes noves eleccions. En realitat, potser fins i tot hi sortiria guanyant perquè, per fi, hauria demostrat de forma pràctica els efectes de l’anomenada confrontació intel·ligent. L’estratègia negociadora de Junts és a anys llum de la d’Esquerra. Els independentistes cobren els pactes al comptat i no esperen que sigui Sánchez qui els convoqui a una taula de diàleg que no convoca mai. Junts busca l’avantatge en l’error no forçat de l’adversari, que es transforma en enemic quan van mal dades. El mateix individu que va pactar amb el PP la supressió de l’autonomia amb el 155 i l’alcaldia de Barcelona, i que no ha aturat la persecució de l’independentisme, és ara qui ha d’empassar-se l’ús del català a les Corts i l’oficialitat de la llengua de catalans, valencians i balears a la UE. Amb tanta concessió, per la qual pagarà un preu a Espanya, Sánchez ha demostrat que no vol repetir les eleccions. Tanmateix, d’aquest home no cal esperar-se gran cosa, perquè en relació amb l’autodeterminació de Catalunya, la seva posició serà més inflexible que no pas ho ha estat per presidir el Congrés. Al capdavall, la línia divisòria entre els partits independentistes i els partits espanyols és nacional més que no pas ideològica. Pedro Sánchez i Salvador Illa són tan espanyolistes com ho són Núñez Feijóo i Daniel Sirera.

Després de les trobades protocol·làries dels partits espanyols del règim del 78 amb el Rei d’Espanya (aquell mateix senyor que va amenaçar els catalans el 3-O de 2017 amb l’apocalipsi i, per això, és ignorat per Junts, Esquerra, BNG i EH Bildu) començarà la segona fase de la negociació de Junts amb el PSOE. Els acords per la investidura de Pedro Sánchez han de satisfer d’alguna manera la petició d’amnistia i d'autodeterminació plantejada per Puigdemont des del primer dia. A Esquerra no li ha quedat més remei que apuntar-se al carro, perquè s’hi juga el futur del gran poder obtingut a còpia d'acusar Junts de poc coherent i de radicalisme màgic. Quan en plena campanya electoral el número tres d’Esquerra per Barcelona, el comentarista Francesc-Marc Álvaro, va defensar el pragmatisme dels republicans amb l’argument que condicionar la investidura de Sánchez a l’autodeterminació era portar la política espanyola a un escenari de bloqueig, tenia raó. Per a ell i els seus nous companys, “ara tocava” tornar a negociar amb el PSOE diners, el traspàs de Rodalies i la reactivació d’una taula de diàleg fictícia. Però l'antic pujolista no va preveure que en l’actual legislatura —tant si és curta com llarga—, Junts serà el partit Alfa de l’independentisme a Madrid i, per tant, que hi imposarà la seva estratègia. Puigdemont no li deu res a Pedro Sánchez i no se’n refia ni un pèl. La seva missió no és salvar el soldat Ryan. Així estan les coses avui, enmig d’una calor abrasadora i d'una sequera persistent.