Junts afronta aquest cap de setmana a Calella el seu congrés extraordinari. La majoria de notícies posaran el focus en la renovació d’alguns càrrecs i en la normalització d’una situació una mica peculiar, com era el fet que el líder indiscutit del partit, el president Carles Puigdemont, era fins ara un simple militant de base. Amb el seu accés a la presidència de Junts, es fa oficial allò que era una evidència. Ara bé, en aquest congrés també es poden posar les bases d’un procés que hauria d’anar molt més enllà, si Junts vol recuperar algun dia no només la presidència de la Generalitat de Catalunya, sinó també l’espai central de la política catalana (i no només de l’espai independentista).

Per explicar-ho he d’anar uns quants anys enrere, quan algunes persones de l’entorn d’ERC van començar a visualitzar i a parlar d’un horitzó no gaire llunyà en el qual el vell partit republicà hauria arribat a l’hegemonia en el camp independentista i, si bé no seria l’únic actor d’aquest sector, sí que en seria la força principal. L’objectiu era construir un partit de majories, independentista i d’esquerres, capaç de governar tan bé Catalunya que fos capaç d’atraure votants no específicament sobiranistes. El referent era el Partit Nacional Escocès (SNP), un partit creat l’any 1934 (només tres anys més tard que ERC), que després d’una llarguíssima travessa del desert va guanyar les eleccions amb majoria absoluta, va governar Escòcia amb una certa solvència i va acordar amb Londres un referèndum d’independència, celebrat l’any 2014. Tot això va ser possible, en bona part, per l’hiperlideratge d’Alex Salmond, mort fa poques setmanes. Aquest pla incloïa la substitució del PSC per part d’ERC com a principal partit progressista del país, també a l’àrea metropolitana, i l’anhelada destrucció de l’espai convergent. Tanmateix, aquests somnis es van estavellar contra la realitat i ERC no només no ha estat capaç d’obtenir majories sòlides al Parlament de Catalunya, sinó que la seva maldestra gestió política i tècnica han dut a la recuperació del poder per part del PSC i a una contundent desfeta electoral, que ha desfermat una lluita fratricida llargament covada, que només l’exercici del poder va ser capaç de contenir.

Amb ERC totalment fora de combat i la CUP i AC en posicions avui marginals, Junts pot aspirar ara a ocupar l'espai central de la política catalana

Arribats a aquest punt, i fent servir el mateix referent, Junts té davant seu el repte de convertir-se en el veritable Partit Nacional Escocès de Catalunya, és a dir, en una força política de majories, independentista i socialdemòcrata o de centre progressista. La caricatura oficial i la propaganda partidista diuen que Junts és un partit de dretes. També ho deien de CDC, però el fet cert és que la Convergència de Jordi Pujol s’inspirava en la socialdemocràcia sueca, amb un component liberal aportat per la gent d’en Ramon Trias Fargas i amb contrapès democratacristià aportat per UDC. En aquest sentit, CiU va ser l’autèntic SNP català, i per això va guanyar sis eleccions consecutives i va transformar un país enfonsat en una terra d’oportunitats, amb un bon estat del benestar i amb un horitzó nacional. A diferència de Junts, tanmateix, CDC era un partit inequívocament nacionalista, una etiqueta que avui gairebé tothom defugi, però que tinc la sensació que moltíssima gent reclama i espera. Amb ERC totalment fora de combat i la CUP i AC en posicions avui marginals, Junts, fundat l’any 2020, pot aspirar ara a ocupar aquest espai i construir un partit independentista transversal, amb un ampli espectre ideològic, que vagi de la socialdemocràcia al liberalisme progressista, passant per la democràcia cristiana, el centrisme i l’ecologisme. Amb això no n’hi haurà prou, perquè també haurà de demostrar que té quadres i dirigents capaços de governar bé, amb un programa transformador, sense fred de peus i amb les idees clares, i amb les classes mitjanes i les famílies al centre de la seva acció política. A Junts li cal una mica més de solvència i una mica menys de selfies.

Si aconsegueix aquest objectiu, Junts podrà posar fi definitivament a l’empat permanent amb ERC i esdevenir el primer partit nacional del país, el pal de paller dels sobiranistes o la casa gran dels independentistes, digueu-li com vulgueu. Cap altra opció política no està avui en condicions de disputar-li aquesta hegemonia. La gràcia, o la desgràcia, és que assolir aquest objectiu depèn gairebé exclusivament de Junts, i ja hem vist en el passat que no sempre ha pres les decisions més adients ni ha posat les persones més escaients als llocs determinants. A més, li caldrà reconnectar amb una part del seu electorat, que no només s’ha quedat a casa, sinó que en part ha votat altres opcions independentistes i en part ha votat el PSC. Reconnectar amb aquests votants fastiguejats no és feina fàcil, però és imprescindible si es vol recuperar l’hegemonia i la centralitat. La primera cosa que hauria de fer és desplegar i explicar quina és la seva agenda política, més enllà de la independència, i defensar-la desacomplexadament, incloent-hi les qüestions més sensibles, com la llengua catalana, la natalitat, la seguretat, el turisme, l’habitatge o la immigració. La segona cosa que hauria de fer és parar l’orella i observar bé l’ecosistema independentista, perquè hi ha corrents de fons que no es veuen gaire, però que podrien donar alguna sorpresa en el futur. És a dir; mirar més enfora que no pas endins, escoltar més i xerrar menys, incorporar rigor i deixar anar frivolitat, més treball en equip i menys agendes personals. Si Junts és capaç de fer-ho, i té tres anys al davant per aconseguir-ho, potser arribarà a ser el Partit Nacional Escocès de Catalunya.