Una tempesta en un got d’aigua. Però no d’una aigua clara o de València, sinó d’aigua enterbolida per les eleccions a Galícia i la resistència de Junts a doblegar-se davant del PSOE en la negociació sobre la llei d’amnistia. Que la propaganda ha substituït la informació és cosa sabuda, i, tot i constatar-ho cada dia, és una llàstima que sigui així. La informació partisana no deixa lloc a una reflexió seriosa sobre què està passant. L’astracanada és la norma. Els posaré un exemple, arran d’un article que vaig llegir al diari Segre de Manuel Campo Vidal sobre Carles Puigdemont. És la peça més delirant que hagi llegit en molt de temps en un diari català.

Qui temps enrere havia sigut un periodista afinat i digne, en aquest article fa comparacions desbaratades per intentar presentar Puigdemont com un personatge estrambòtic, un malalt, a l’altura de l’alcalde d’Ourense, Gonzalo Pérez Jácome, promotor, segons el columnista, de l’exacerbació d’un “nacionalisme provincial”. També el compara amb Javier Milei, Hugo Chávez, Daniel Ortega, Donald Trump i Elon Musk. Vinga, fot-li, que és de Reus. A l’hora de fer comparacions, Campo Vidal fa sortir tots els putxinel·lis del món per arrossegar Puigdemont pel fang. Més enllà de la comèdia, la qüestió de fons que preocupa l’espanyolista Campo Vidal, que és un caragol més del moribund règim del 78, és que Puigdemont és un d’aquells polítics l’actuació dels quals condiciona majories de govern. Recordo que el 2003 vaig assistir a un diàleg entre Jordi Pujol i Felipe González a ESADE que moderà Campo Vidal. Llavors no era pas tan crític amb un Pujol que es passava la vida condicionant majories. Al capdavall, ¿és que “el peix al cove” pujolista, que els nostàlgics de la normalitat corrupta d’abans lloen avui com qui ha perdut un familiar, no es basava en això? Què ha canviat?

El diàleg mantingut entre González i Pujol a ESADE s’emmarcava en una jornada per debatre sobre “la grandesa i la misèria de la política” i va començar amb una classe magistral de Manuel Castells, en aquella època un guru per a molts polítics, incloent-hi Pujol, fins que el seu fracassat pas pel ministeri d’Universitats l’ha desprestigiat força. Així i tot, continua publicant articles com si mai no hagués trepitjat el ministeri, amb la mateixa “confiança” en ell mateix que demostra Pablo Iglesias, que pontifica sobre què caldria fer i què convindria a la política espanyola i catalana, prescindint del fet, no pas banal, que ja ho hauria pogut fer des de la vicepresidència del govern. Els dimissionaris de la política —i això també inclou Carles Mundó i Santi Vila— no poden ser-ne mai els nous prescriptors. Si van fracassar com a polítics, ¿què els acredita després per orientar la política? Però anem al moll de l’os sobre les raons per les quals Puigdemont —i per extensió, Junts— provoqui les ires de l’espanyolisme. ¿Per què Puigdemont un dia és l’aliat indispensable i l’endemà és una mena de tarat mental que desestabilitza la política espanyola amb els seus deliris de grandesa? Pujol, tot i que mai no es va voler separar d’Espanya, sinó tot el contrari, també era lloat i insultat a parts iguals. La xenofòbia també s’expressa d’aquesta manera.

Que el PP no tanqui la porta a un indult condicionat a l’expresident de la Generalitat i altres dirigents independentistes, és igualment revelador de la desesperació del PP

La crisi que l’independentisme ha provocat a Espanya és d’una profunditat tan gran, que ha fet petar les costures. No tan sols va aconseguir posar contra les cordes el govern del PP, que va haver de recórrer al PSOE per aturar el referèndum amb una repressió tremenda. El procés sobiranista va destapar les podridures de l’Estat, que es va defensar —i es defensa— amb una policia corrupta i patriòtica, per no dir feixista, i amb un sistema judicial que, per mor d’un espanyolisme granític, és capaç d’inventar-se delictes i esberlar l’estat de dret. Cal partir d’això, per entendre què és avui Junts. Jordi Turull es va passar més temps a la presó sota un govern de Pedro Sánchez que no pas amb el govern de Mariano Rajoy. Un polític sovint es veu obligat a superar aquests, diguem-ne, inconvenients, però si de veritat és un polític, ho haurà de tenir present quan es posi a negociar amb el carceller. Puigdemont i els presos de Junts han superat el dilema del presoner a cop de resistència. Ni Turull, ni Rull, ni Forn són els mateixos polítics que fa uns anys. S’han endurit, són menys tous. No poden negar els seus orígens, tampoc cal que ho facin, però ja no actuen com haurien actuat quan dirigien CDC amb força incoherències.

Junts és un partit independentista amb una política d’aliances amb Madrid que no té res a veure amb l’estratègia d’Esquerra. Els republicans, i intentaré només descriure, sense adjectivacions agressives, han adoptat una estratègia que és completament contrària a la que van sostenir fins al 2017. Es basa en dues premisses molt simples. La primera és que la independència és de moment impossible, i per això cal ajudar l’esquerra espanyola per aconseguir algunes reformes. La segona és que voldrien ser tan decisius a Catalunya com ho són EH Bildu i el BNG al País Basc i Galícia. Com que Junts no és un partit idèntic al PNB o el PP, ni ideològicament ni estratègicament, l’única manera de poder assolir l’objectiu és insistir a dir que el partit de Puigdemont és l’hereu de Convergència, de la dreta pragmàtica pujolista, sense adonar-se que, si això fos així de veritat, en aquests moments els superarien còmodament. Els Campo Vidal i companyia escriurien articles ditiràmbics a favor de Junts i de la patuleia que, com l’honorable Carles Campuzano, s’han empassat durant anys tots els enganys de la política espanyola en nom de CiU. Esquerra, a més, i aquí sí que dono una opinió, ha demostrat que és un partit amb molts mals gestors. La gestió de la sequera, l’ensenyament, la sanitat i la immigració ho demostren. S’ha fet evident que el pitjor conseller de qualsevol dels governs anteriors era millor que cap dels actuals.

Hi ha mitjans de comunicació que veuen moltes incògnites en les revelacions sobre les converses entre el PP i Junts anteriors a la votació d’investidura del cap del govern espanyol. Que el PP hagi admès que l'amnistia va posar-se sobre la taula almenys 24 hores, diu més sobre el PP que no pas sobre Puigdemont. Que el PP no tanqui la porta a un indult condicionat a l’expresident de la Generalitat i altres dirigents independentistes, és igualment revelador de la desesperació del PP. Un cop desaparegut l’invent de Ciutadans, ¿què li queda al PP per poder tombar el PSOE? O bé guanya les eleccions folgadament, o bé no té sortida, perquè Junts, com s’està comprovant en la negociació amb el PSOE, no pensa transigir en el que considera essencial. Si el PP s’hagués avingut a pactar una amnistia, què hauria fet Junts? No en tinc cap dubte: pactar-hi, però no per una coincidència ideològica, sinó perquè, com és fàcil de veure, segurament en aquest moment ja fora aprovada i l’eurodiputada Dolors Montserrat hauria hagut d’empassar-se el verí catalanòfob fins a morir-se.

A diferència d’Esquerra, els pactes de Junts a Madrid no són ideològics. La relació de Junts amb els partits espanyols respon a necessitats pràctiques d’un independentisme que, diguin el que diguin els més radicals, no s’ha rendit. Puigdemont no tornarà acollint-se a un indult. Seria un suïcidi polític. Tot i que l’expresident és un home habitualment silenciós i imprevisible, no és cap suïcida. A Madrid molta gent desitjaria que tingués el final tràgic de l’opositor rus Aleksei Navalni. I és que al PSOE i al PP els rebenta que a Puigdemont tant li fa qui mani a Madrid sempre que, qui governi, s’avingui a negociar una sortida digna i democràtica a la disputa entre l’independentisme i l’Estat.