A la següent etapa de Junts hi ha, com tothom pot veure, Carles Puigdemont al capdavant. Després hi ha una consolidació de Jordi Turull com a secretari general (la sintonia amb el president ja es podia constatar a l’acte de l’Arc de Triomf) i un destacable pas de Laura Borràs cap a l’àrea de pensament, que alguns diran que és un pas al costat i ella dirà que és un pas endavant, però que en qualsevol cas és tot un canvi. L’acord amb Toni Castellà no només és una abraçada a l’àmbit d’ex-Unió, tal com, de fet, intenta abraçar el PSC (tot i que amb figures d’aquest partit molt més antiquades), sinó que també és una abraçada a la unitat independentista: si voleu saber d’algú capaç d’unir sensibilitats independentistes diverses, pregunteu per Toni Castellà. I pel que fa a noms, per últim, veurem com la nova executiva incorpora figures cridades, teòricament, a obtenir cada cop més protagonisme en l’àmbit nacional, estatal o municipal. Que aquests canvis en l’àmbit del “factor humà” s’estiguin executant sense traumes, i sense tenir grans òrgans de poder a les institucions, i al capdavall sense merèixer més que un paràgraf d’aquest article, significa que com a mínim dins de l’independentisme hi ha un partit on la gent no es mata en públic i on mana algú.

Però cal també parlar del moment en què es troba Junts. L’independentisme parlamentari està en procés de deixar de donar explicacions, repartir culpes i entonar meaculpes pels errors del 2017, i de veure si pot oferir una proposta nova. És un moment semblant al que van viure el Partit Quebequès o l'SNP després de les derrotes en els seus referèndums, amb la diferència que en aquest cas el referèndum no es va perdre, però, paradoxalment, la independència sí. Aquesta situació col·loca l’independentisme en el deure moral de corregir aquesta anomalia, i no se’n pot desfer ni que volgués. Ja sigui per vies de confrontació (que no són gens inútils) o per vies més progressives, o totes dues alhora, Junts ha d’actualitzar el discurs a un moment en què el vent no bufa precisament a favor de la causa. Solidesa, honestedat i rigor, en contrast amb el hàmster del finançament singular o el follet del federalisme. Compaginar la gestió del curt termini amb el gran objectiu només serà possible amb lideratges forts, però també amb una gran flexibilitat, és a dir, amb obertura, de manera que si el PSC està fent de “casa gran de l’espanyolisme”, Junts necessita erigir-se en la “casa gran de l’independentisme”, on hi hagi graus, colors, accents i altura de mires. L’alternativa és ser un partit de dretes, simplement. Però ja l'SNP es va embolicar amb plantejaments massa ideològics i així li ha acabat anant.

Si el PSC està fent de “casa gran de l’espanyolisme”, Junts necessita erigir-se en la “casa gran de l’independentisme”

Junts també té el repte de ser un partit d’implantació territorial gran, capaç de tenir un discurs vàlid per a Girona, però també per a Barcelona, on li caldrà una cintura encara més elàstica per adaptar el discurs independentista a una capital de sociologia molt complexa. Persones i candidats a banda, no ha de ser tan difícil trobar un discurs alternatiu a la purpurina espanyolista i sense ànima de Jaume Collboni. Barcelona no està condemnada a seguir els capricis de grans esdeveniments com la Copa Amèrica, que s’ha gestionat de manera tèrbola, superficial, llunyana i fins i tot (malgrat el mar) diria que madrilenya. Cal que Junts, o algú, demostri amb paraules i amb fets que el discurs independentista és el veritablement cosmopolita, el veritablement integrador, el veritablement modern, i que ni Barcelona és cocapital de ningú ni Catalunya comparteix la devoció que té Salvador Illa per “millorar Espanya”. I és que cal adonar-se que ambdues coses van relacionades: per alguna raó la Copa Amèrica la va venir a inaugurar el rei en persona, no el delegat del govern espanyol.

El missatge independentista ha de poder ser, o tornar a ser, l’avantguarda. No la nostàlgia, o el remordiment, o el racó de pensar dels perdedors. El congrés de Junts, i potser també el d’Esquerra (però aquest últim potser sí que es queda encallat en el primer paràgraf), ha de ser un cop a la taula que faci callar la gent que només es dedica a deprimir el personal planyent-se de tot el que no es va fer o els errors que es van cometre. Som a l’any 2024 i algú ha d’agafar les regnes un altre cop, assumint poder equivocar-se i assumint les contradiccions que calgui, però deixant enrere d’una vegada aquesta recreació en la recança i en la baralla interna. Si el lideratge és prou fort, si la capacitat de negociació es manté ferma i no es fan regals ni al PSOE ni al PP, si es troba un discurs actualitzat al moment i capaç d’atendre matisos ideològics i territorials, si apareixen perfils amb prestigi i professionalitat, i sobretot si l’acció es manté tan inconfusiblement independentista com sòlida i honesta, és a dir, sense vendre motos, però sense perdre la il·lusió ni el rigor, l’acte de girar full significarà obrir un següent capítol i no tancar el llibre. Allò que pot fer trontollar Espanya, més que els discursos coherents, són els partits sòlids. Allò que fa baixar l’abstenció, també.