Sarrianencs i sarrianenques,
No sóc fill ni veí del vostre meravellós districte, però sóc lector del vostre més gran il·lustre escriptor, per això sé que Sarrià no és un barri, sinó una vila amb gairebé mil anys d'història. Sóc un d'aquells veïns de Barcelona que a Sarrià no hi va, sinó que hi puja, com ha de ser, ja que un dia a la setmana exerceixo una de les meves ocupacions laborals fent d'entrenador en un poliesportiu situat a tocar de la plaça Artós. En les últimes setmanes, però, m'ha sortit una altra feina a casa vostra: ser el cap de gabinet electoral de J.V. Foix, al cel sia. Després d'unes eleccions generals fa un any, unes autonòmiques fa un mes i unes europees fa una setmana, als veïns de Sarrià encara us queda dipositar el vostre vot en les eleccions més importants que afrontareu en aquest 2024: el procés participatiu per escollir el nom de la nova biblioteca de Sarrià-Sant Gervasi, on J.V. Foix competeix amb Núria Pompeia, Emili Teixidor i Carme Serrallonga.

Tots tres noms tenen la seva vàlua, però de debò hi ha algú que quan suma els conceptes 'lletres' i 'Sarrià' en el seu cap pensa en ells abans que en J.V. Foix? Exigir més biblioteques amb nom de dona és una reivindicació lícita i necessària, però en una ciutat que bateja equipaments culturals al joc de si l'encerto l'endevino, anomenant García Márquez a una biblioteca situada en un barri on l'autor de Cent anys de solitud mai no va posar-hi els peus, dubto que ens puguem permetre tenir una biblioteca a Sarrià que no dugui el nom del seu intel·lectual més important, malgrat que nasqués amb una cua entre les cames. Com que tots quatre aspirants ja fa anys que crien malves, Betevé no ha pogut organitzar un debat electoral a l'alçada de l'ocasió presentat per Eva Arderiu, per això no em queda més remei que escriure-us a vosaltres, especialment als que us esteu plantejant l'abstenció, i demanar-vos que voteu.

Voteu per suport a la cultura i per confiança en la democràcia, però sobretot, voteu per amor a Sarrià. Al Sarrià d'avui i al Sarrià d'ahir, el dels vostres avis o besavis, el de les fotos en blanc i negre i, també, el de les fonts d'aigües medicinals. Voteu per aquell Sarrià desaparegut, perquè en una biblioteca s'hi pot aplegar tota la saviesa del món haguda i per haver, però teniu l'oportunitat, vosaltres, que en el seu nom hi hagi també la memòria dels vostres carrers. Això és la literatura, a vegades: traduir en paraules uns flaixos pretèrits, sigui en forma de la cicatriu a la cama d'aquella caiguda amb bicicleta quan éreu petits o del bitllet de ferrocarril que teniu encara emmarcat a casa, corresponent a aquella primera vegada que vau baixar a Gràcia per conèixer en una primera cita a qui seria l'amor de la vostra vida.

Voteu per aquests records, i si ho feu, estareu votant per J.V. Foix, ja que abans de poeta, sobretot va ser un sarrianenc obsessionat per preservar la vida de la vila. La que va ser i ja no és. La que enyoreu i ja només podeu trobar en els seus textos. El dia que Sarrià va deixar de ser Sarrià, per exemple, "la vila tenia quatre mil nou-cents vuitanta-set habitants, burots als quatre punts cardinals, algutzir i nunci de trompeta amb crides diàries", segons va escriure el pastisser més famós de les lletres catalanes en un article a Oriflama. D'això que descriu amb prou feines en fa un segle i escaig, però tot ha canviat molt. Avui, per exemple, ja no hi ha senyors amb una corneta recordant-vos que voteu, i ni tan sols quedaria bé que jo em passegés pel carrer del Pedró de la Creu cridant amb un megàfon "Vo-teu-bi-blio-te-ca/ amb-nom-de-po-eta!" com si fos un manifestant del 15-M. Ganes no me'n falten, però, ja que pocs poetes tan universals com Foix hem tingut a casa nostra i pocs escriptors catalans del segle XX van ser tan conscients del que significava escriure en català com ho va ser ell. Per això va sentir-se atret per l'avantguardisme, però a la vegada va ser conscient que la literatura catalana era una cosa encara massa tendra, i que per enfortir-la calia no perdre de vista els clàssics. Això és Sol, i de dol, sense anar més lluny. Saber d'on es ve per tenir clar cap a on es vol anar.

I així, des d'unes golfes del negoci familiar, amb la mirada posada al carrer Gran, aquell fill del pastisser més famós de la vila va dedicar-se durant dècades al seu propòsit: "saber narrar en llenguatge vigorós/ deler i desig, i plaers, i sense esforç/ rimar bells mots amb el ritme dels cors". Potser aquells bells mots us han semblat sempre difícils i encarcarats, sí, o dignes més aviat d'un fumat a qui li ha pujat malament el porro. Creieu-me, però, que la de Foix és l'obra d'algú que va decidir escriure, en una llengua prohibida, dedicant-se en cada text a "saber sofrir sense llanguir", però sobretot a "amar sense esperar". Per sort no tot són versos, però, com demostra l'article del qual parlàvem abans i que va desenterrar de l'oblit fa setmanes el meu estimat Joan Safont, membre també de l'equip de campanya. Més que un text, es tracta d'una mena de porta màgica del Doraemon a 1921, a aquell carrer Gran on "hi havia tres flequers, un cansalader, tres apotecaris, un fideuer, un xocolater, un herbolari, un baster, un paraire, dos confiturers, un fuster, dos manyans, un espardenyer, un vetes-i-fils, un llauner, un graner, un plats-i-olles, tres o quatre adroguers amb cantonada pròpia" i, és clar, "tres parelles de la Guàrdia Civil amb llurs cavalls".

Hi havia tot això que ara ja no hi és, però no hi havia cap biblioteca com la que hi haurà ara, per això crec que anomenant-la J.V. Foix podeu aconseguir, ni que sigui simbòlicament, mantenir viva l'ànima d'aquell Sarrià autèntic que d'aquí a vint, cinquanta o tres-cents anys els sarrianencs i sarrianenques mereixen continuar tenint present. Sé que no us ho han posat fàcil, ja que Núria Pompeia, una de les primeres dibuixants i il·lustradores humorístiques del país, també té bons mèrits. Igual que la pedagoga Carme Serrallonga, fundadora de l'Escola Isabel de Villena, únic centre on s'impartien classes en català durant la postguerra. O que Emili Teixidor, reconegut narrador i fundador de l'Escola Patmos. Candidatures més potents i disputades que els arguments en una assemblea de la CUP, però dubto que cap d'ells hagi aconseguit escriure un vers fa dècades que ara pot esdevenir matèria, com si fos el seu eslògan electoral de campanya però escrit avant la lettre, ja que no hi ha res més modern que una biblioteca nova de trinca amb el nom d'un poeta antic nascut al segle XIX, per això s'ha de dir J.V. Foix. Perquè siguem o no siguem de Sarrià, a tots ens exalta el nou i ens enamora el vell, i a la poesia, s'entengui o no, cal fer-li sempre cas.