Finalment, ha passat el que havia de passar. Tard, però ha passat. La sensació de caiguda lliure (de DEFCON 1, en clau hollywoodiana) en què vivia la candidatura demòcrata a les presidencials nord-americanes arran del desastrós debat del 27 de juny s’ha resolt: Biden es retira i trasllada el seu suport a l’actual vicepresidenta Kamala Harris. A partir d’aquí, el dubte que aflora és encara hi ha temps? És a dir, encara hi ha marge fins al 5 de novembre per revertir el que tot indicava que seria una victòria clara del candidat Trump, ungit com una espècie de semidéu pels seus seguidors després de l’intent d’assassinat fallit a Kentucky del passat 13 de juliol? És massa aviat per saber-ho, però sí que hi ha algunes claus que ens poden ajudar a clarificar el nou context en el qual entrem a partir d’ara.

Per una banda, hi ha la qüestió del finançament de la campanya. I no em refereixo tant al fet que amb la renovació de candidat demòcrata s’hagin reobert algunes fonts de finançament importants que s’estaven estroncant els darrers dies; sobretot, les vinculades al món de l’entreteniment, les plataformes i de Hollywood. Subratllo el fet més que significatiu del que ha passat les 24 hores posteriors de l’anunci de la retirada de Biden, i del seu aval a Harris. I és que la campanya de Harris ha recaptat en un sol dia 80 milions de dòlars (el que normalment recaptaria Biden en quasi dos mesos). Però el que és més rellevant és que una part molt substancial d’aquests fons venen de petites aportacions, de microfunding, que, recordem, va ser una de les claus de la victòria d’Obama el 2008. I el que aquí interessa, com a element d’anàlisi, és el que això significa d’activació i mobilització del votant demòcrata, que és la clau del que pugui acabar passant amb tot plegat. Perquè el votant pro Trump ja està del tot mobilitzat. L’interrogant és fins on Harris serà capaç de mobilitzar el seu potencial camp de votants.

Una eventual victòria de Trump no sols reforçaria Putin i complicaria molt les coses a Ucraïna i, de retruc, a Europa, també en altres fronts més enllà de l’ucraïnès

Un altre aspecte determinant en les properes setmanes serà l’elecció del ticket de la campanya de Harris, perquè en aquest cas sí que pot marcar diferència. Trump, en un context en què creia que la seva victòria era inqüestionable, va escollir el senador Vance, més interessat a aportar “joventut” a la seva campanya i reforçar el missatge conservador, que no pas a guanyar espai al centre. Harris, per contra, necessita guanyar pes en el centre, ja que es considera que mentre que el seu perfil pot mobilitzar més fàcilment el vot femení, afroamericà i eventualment jove; teòricament, té més dificultat en activar el vot clàssic blanc i de classe treballadora i mitjana, i d’edat més avançada.

Veurem si finalment és o no Josh Shapiro, el governador demòcrata de Pensilvània (un dels principals swing states, amb uns no menyspreables 19 vots electorals), que, a més, podria activar aquella part del vot jueu tradicionalment demòcrata que en els darrers temps s’ha escorat cap a Trump arran de la seva política més propera a la de Netanyahu. També es rumoreja sobre els governadors de Carolina del Nord i de Kentucky i, igualment, d’algun senador d’Arizona. Però, en qualsevol cas i, a diferència dels republicans, l’elecció del candidat a vicepresident per part dels demòcrates sí que pot ser determinant en la seva campanya.

Tot plegat, i en especial la flamant candidata Harris, el que de segur contribuirà és al fet que la “guerra cultural” sigui encara més evident i un dels eixos en el que queda de campanya. Dos mons completament oposats que es proposen liderar la que encara és la principal superpotència global. Una dona d’ascendència afroasiàtica, demòcrata i californiana versus Trump, el líder de l’agenda il·liberal sobre el qual no cal fer més explicacions sobre el seu populisme, personalisme i radicalisme.

Veurem, també, si tota la campanya articulada per l’equip de Trump per desacreditar Biden respecte a la seva edat, es gira ara en contra seva; ja que ara és Trump el candidat nominat a president dels Estats Units amb més edat de la història.

El que sí que és clar, respecte a fa 48 hores, és que torna a haver-hi partit, i que, a diferència de la setmana passada, la victòria de Trump no es pot donar del tot per imbatible. Veurem si la nova aposta, tardana, dels demòcrates podrà capgirar la situació actual. I també veurem com Trump apuja el to de la campanya i com també s’incrementa —encara més— la tensió en la qual viu el país.

Perquè no podem oblidar que en aquestes eleccions els Estats Units s’hi juguen molt, però també la resta del món. Una eventual victòria de Trump no sols reforçaria Putin i complicaria molt les coses a Ucraïna i, de retruc, a Europa, també en altres fronts més enllà de l’ucraïnès. Tampoc ajudaria a calmar l’Orient Mitjà, i donaria aire a les forces il·liberals que van guanyant terreny arreu. També posaria en risc el futur de la democràcia als mateixos Estats Units, especialment, després de la recent resolució del seu Tribunal Suprem respecte a la immunitat de Trump, una resolució que bàsicament donaria carta blanca en cas que de nou esdevingués president. Un Trump amb una agenda, aquesta vegada, molt més preparada i encara més agressiva que quan va arribar per primera vegada, una mica per sorpresa, a la Casa Blanca.

Veurem, doncs, si encara hi ha partit.