Diumenge passat, mentre mirava la 'final four' de la Kings League a Twitch, vaig pensar en Joan Fuster perquè vaig recordar que tota política lingüística que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Ni que sigui sense la més mínima intenció de fer mal, potser. Mentre em deixava unes quantes diòptries intentant seguir el rastre de la piloteta a la petita pantalla del meu mòbil, gairebé cent mil persones presencialment al Camp Nou i mig milió d'espectadors des de casa seva estaven fent el mateix que jo: veure un bon espectacle d'entreteniment futbolístic pensat, creat i fet a Barcelona, però en el qual la llengua catalana no va tenir-hi presència. Fa de mal dir, però mai a Catalunya, des dels temps del franquisme, hi havia hagut tantíssims catalans junts en un mateix lloc sense que se sentís oficialment el català. Fins i tot en l'últim concert de Bruce Springsteen a casa nostra, l'any 2016 i amb el Camp Nou ple, el Boss va dir 'Bona nit!', 'Com esteu?' o 'Enhorabona, culers', ja que aquell vespre el Barça havia guanyat la lliga.

Aquest no és un article contra la Kings League ni el seu creador, però, perquè Gerard Piqué no té la culpa de res. Ell només és un crac amb grans idees i capacitat econòmica per dur-les a terme, per tant és lícit que després miri més per la butxaca que pel cor, com fan tots els empresaris. També els que el critiquen i no afluixen mai la mosca per fer coses grans en la nostra llengua. Jo no sé per què els famosos d'Escòcia, Sicília o la Bretanya només fan servir la seva llengua en públic per dir proverbis o frases fetes, però sé que un dels millors jugadors del segle XXI va informar que es retirava del futbol a través del vídeo en català amb més reproduccions de la història a Youtube, aconseguint que arreu del món coneguessin i normalitzessin l'existència de la nostra llengua. Precisament per això, considero que criticar la Kings League és molt fàcil, però hauríem d'invertir les energies en fer el que és difícil: analitzar-ne l'èxit, entendre'n els mecanismes, aplicar-los a la nostra realitat lingüística i trobar el múscul perquè el món digital en català sigui sostenible, exitós i influent sense haver d'abandonar el mateix món digital. I sense rifar-ho tot a TV3, és clar.

La Kings League és un producte que fusiona la diversió dels videojocs amb l'entreteniment dels espectacles esportius americans, però canviant el circ de lluita lliure Pressing Catch per partits de futbol 7 a mig camí entre el torneig de 24h a la Festa Major de Falset i el partit de La Marató de TV3 amb exjugadors amb panxeta. La clau està a entendre com pot ser que a Espanya i els països llatinoamericans, on històricament els equips de futbol són sinònim d'identitat, fidelitat i passió, ho hagi petat tant una lliga sense rivalitats possibles perquè només hi juguen equips amb noms inventats. Equips, en definitiva, que no representen res més que la passió dels seus presidents: youtubers i streamers que són referents mediàtics per a un fotimer de gent, especialment joves. Ídols que molen, que entretenen, que fan companyia i que diuen coses tan populars que acaben col·lant-se al nostre dia a dia, aconseguint que avui, quan algú de Vilafranca vol anunciar alguna cosa grossa i suculenta als seus amics, digui cridant "están pasando cosas...!" imitant el to de veu d'algú de Vilanova i la Geltrú com Gerard Romero, creador de Jijantes FC i president del mateix equip de la Kings League.

Fa més de quinze anys que treballo d'entrenador de futbol sala i durant anys vaig ser també monitor de colònies i campus esportius, i si alguna cosa sé és que la canalla imita allò que fan els seus referents. Els humans actuem per mimetisme, ja sigui xutant d'una manera concreta les faltes, posant-nos les mitgetes per sobre dels genolls o cridant "siuuuu" a la manera de Cristiano Ronaldo, ni que sigui dient-ho després de fer un triple jugant a bàsquet. Ens emmirallem en els nostres tòtems, per això un servidor llegeix unes quantes pàgines d'El quadern gris de Josep Pla abans d'escriure un article, i per això és tan important tenir referents mediàtics que parlin en català sense complexos. Cruyff no va fer-ho mai, però va posar-li Jordi al seu fill i va aconseguir que quasi tots els jugadors espanyols del Dream Team parlessin català, alguns millor que d'altres. En el Barça de Guardiola, directament, els jugadors estrangers tenien classes de català i Sylvinho, Henry o Touré Yayá van acabar fent rodes de premsa en la llengua que Messi, desgraciadament, mai s'ha dignat a utilitzar.

Si madrilenys com Míchel –entrenador del Girona FC- o l'actriu Natàlia Sánchez han demostrat recentment que en pocs mesos pot dominar-se el nostre amenaçat idioma, per què no hi ha ningú invertint esforços a incorporar la llengua en el món dels streamers que ho peten a Espanya, atès que tots viuen a Catalunya o Andorra? Ho comentava el meu amic Albert Lloreta l’altre dia i no puc estar-hi més d'acord. El món audiovisual contemporani és una olla on els únics ingredients que importen són el màrqueting i l'obsessió per l'audiència, però on l'entreteniment i l'inconformisme és innegociable. Casos com Eufòria ens demostren que sabem generar fenòmens així en català, però sempre dins el sistema. Fora d'ell, els youtubers del Canal Malaia s'han hagut d'acabar guanyant la vida precisament dins el sistema comunicatiu convencional, ja que fora de TV3, Rac1 o iCat hi fa fred. Exceptuant el miracle de La Sotana, cal encara parlar castellà per guanyar-se la vida en el món digital si ets català, com demostra el cas de Gerard Romero. Fora del sistema, resulta que el millor freestyler del món hispànic es diu Blon, és de Parets del Vallès i llegeix Martí i Pol en la intimitat, però fa rimes en castellà a la Red Bull Series davant 15.000 persones al Palau Sant Jordi perquè no hi ha ningú que vengui begudes energètiques, aigua amb gas o cervesa a casa nostra disposat a finançar un circuit de rap improvisat en català.

Fora del sistema, comunicadors no convencionals com l'Ibai, el TheGrefg, el Kun Agüero o el DjMariio continuaran parlant castellà mentre viuen a Catalunya, ja que fins i tot catalans com l'Spursito o els germans xBuyer també ho fan. Tan difícil és pencar per muntar un xou on els streamers catalans en castellà ensenyin la nostra llengua als que no la parlen, ni que sigui com una competició i de manera entretinguda, poc acadèmica i americanitzada? O potenciar i protegir a creadors de contingut catalans per tal que facin un equip en català a la Kings League? Potser seria la manera d'aconseguir que d'aquí a un any, a la final four del Camp Nou, se senti la llengua que parlen gairebé tots els jugadors que juguen, gairebé tots els treballadors que han creat l'esdeveniment i gairebé tot el públic a l'estadi. Si hi ha tanta gent que parla català fora de les pantalles però es passa al castellà per arribar a més gent dins les pantalles, potser convé que introduïm d'una manera nova el català dins les pantalles si no volem que algun dia, d’aquí a uns anys, la nostra llengua acabi sent tan residual fora d'elles que només serveixi per dir proverbis i frases fetes. Potser ens convé, doncs, fer una mica més de cas a Joan Fuster i començar a treballar perquè l'univers mediàtic digital no esdevingui, ni que sigui sense voler-ho, una política lingüística contra nosaltres.