El missatge de la Unió Europea (UE) comminant els ciutadans dels Estats que en formen part a dotar-se d’un kit de supervivència per poder passar tres dies sense sortir de casa en cas de guerra, de catàstrofe, d’epidèmia o de no se sap ben bé què sembla més aviat l’anunci d’una pel·lícula, dolenta, de ciència-ficció. El que més xoca d’entrada, però, és per què tres dies? Com saben aquestes autoritats europees, tan ben informades i tan ben preparades, que el cataclisme que sigui durarà tres dies i no un, set o vint-i-quatre, de manera que després de setanta-dues hores tothom podrà tornar a sortir al carrer per anar al supermercat a proveir-se del que més calgui? La cosa, per grotesca, faria riure, si no fos pel que s’amaga darrere d’un mandat com aquest.

Si l’objectiu de la UE era generar un ambient de tranquil·litat i confiança davant possibles amenaces externes, en un moment en què Donald Trump vol que els Estats Units deixin d’ocupar-se de la defensa d’Europa i que Vladímir Putin, malgrat els desitjos d’alguns, no sortirà derrotat de la guerra entre Rússia i Ucraïna, val a dir que ha provocat exactament l’efecte contrari. La UE ha alarmat innecessàriament la població, i ho ha fet recorrent a un dels pitjors discursos possibles, el de la por. Si no és que la pretensió real ha estat sempre, des del primer instant, sembrar precisament la por, i el pànic, entre la ciutadania europea, que és la millor manera de tenir-la controlada i submisa en un escenari de canvi de resultats incerts. Un escenari que és el que derivarà de la política de rearmament empresa pels països del vell continent, sobre el paper en resposta als moviments de Donald Trump i Vladímir Putin, sense consens intern en la majoria dels casos i a costa de posar en qüestió en molts d’ells el futur de l’estat del benestar.

La UE ha alarmat innecessàriament la població, recorrent a un dels pitjors discursos possibles, el de la por. Si no és que la pretensió real ha estat sempre, des del primer instant, sembrar precisament la por, i el pànic, entre la ciutadania europea, la millor manera de tenir-la controlada i submisa

Els dirigents actuals de la UE han de justificar per què, amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna, s’han instal·lat en un clima bèl·lic i han posat en marxa una cursa armamentista que costarà milers de milions d’euros a les butxaques dels contribuents, mentre les prioritats socials trontollen en bona part dels països que han tirat de veta per tenir content un insaciable Volodímir Zelenski, que com més se li ha donat més ha demanat. Potser és per tot plegat que alguns defugen per sistema la terminologia militar i intenten amagar la inversió en rearmament darrere una fraseologia tan barroca com inintel·ligible. És el cas d’Espanya, on Pedro Sánchez ha anunciat, a bombo i plateret, però sense especificar d’on sortiran les misses, un “gran pla nacional per al desenvolupament i l’impuls de la tecnologia i la indústria de seguretat i defensa espanyola”, que ningú no li ha comprat, excepte, curiosament, JxCat, a canvi que dels efectes d’aquest “gran pla” se’n puguin beneficiar empreses catalanes.

L’escalada de la despesa militar a Europa, en què la major part dels països s’han gastat el que no està escrit, i per això no es coneixen les xifres reals que cadascun hi ha destinat, respon talment a l’obsessió cada vegada més malaltissa de les autoritats de la UE per tenir-ho tot sota control i, mitjançant la política de la por, no deixar marge a la iniciativa de la població per qüestionar res. Es tracta de posar la por al cos de la gent i recórrer a mesures dràstiques de legitimitat democràtica dubtosa —com va succeir amb el confinament decretat amb motiu de la pandèmia de la covid— davant de suposats enemics que, segons el discurs oficial, intenten desestabilitzar l’harmonia del vell continent. És d’acord amb aquest relat que Rússia ha estat assenyalada com el principal enemic a batre, en el que cada cop es veu més clar que ha estat un greu error de càlcul dels capitostos d’una UE que fa temps que navega a la deriva, sobretot pel que fa a la seva posició en política internacional.

És indiscutible que el comportament autoritari de Vladímir Putin el converteix en un mandatari perillós i en un dirigent polític que no és de fiar. Però és que Volodímir Zelenski ho és més, de fiar? Rússia, geogràficament parlant, i encara que el gros del seu territori pertanyi a Àsia, és part d’Europa, i històricament ha compartit molts llaços, també culturals, amb el vell continent. És més sensat, doncs, tenir-la d’amiga que no d’enemiga i mirar d’integrar-la plenament. I de la mateixa manera que Rússia no és l’enemic, tampoc no ho són els Estats Units, per molt que Donald Trump tampoc no agradi a la majoria dels dirigents actuals de la UE. A l’inrevés, Europa tampoc no ha de ser l’enemic ni de Rússia ni dels Estats Units, per molt que alguns dels seus dirigents no agradin ni a Vladímir Putin ni a Donald Trump. Tots plegats tenen, per sobre de les diferències, un nexe comú més important, i és que formen part d’una civilització occidental que ells mateixos han ajudat a construir.

Avui el gran problema que ha d’afrontar el vell continent és l’Islam. Les autoritats de la UE, però, no sembla que el tinguin entre les seves prioritats, i potser per això intenten distreure l’atenció generant por allà on no hi ha motiu perquè n’hi hagi i evitant intervenir en allò que realment en provoca

I també tenen en aquests moments un enemic en comú: l’islam. Avui el principal enemic de l’Occident sencer, i de fet de tot el món desenvolupat, és l’islam, que s’ha introduït sigil·losament en els països que de manera inconscient li han obert les portes i que, en aquest cas sí, amenaça de desestabilitzar-los. Europa, fruit de les vacil·lacions i els dubtes sobre la seva existència, és qui més pateix el que en alguns casos es pot considerar una autèntica plaga. Ciutats com Londres, París, Amsterdam, Berlín o Estocolm —en altres temps autèntics paradisos del progrés i l’estat del benestar— han començat a esdevenir irreconeixibles per als seus propis habitants, alguns dels quals plantegen fins i tot anar-se’n davant l’allau d’immigració musulmana que està desfigurant el seu país. La islamització d’Europa comença a ser un fet.

Avui el gran problema que ha d’afrontar el vell continent és aquest. Les autoritats de la UE, però, no sembla que el tinguin entre les seves prioritats, i potser per això intenten distreure l’atenció generant por allà on no hi ha motiu perquè n’hi hagi i evitant intervenir en allò que realment en provoca. El resultat és que la política d’amagar el cap sota l’ala serà la perdició d’Europa, i això sí que en fa molta, de por, perquè ara com ara no hi ha kit de supervivència que la faci passar.