Mentre observem sortir a borbolls un raig incessant de merda, sembla de vegades que les eines dels diferents poders pretenen ubicar-nos a favor o en contra d'uns o d'altres. Intentar posicionar l'opinió pública a favor d'un malfactor, que és menys dolent que l'altre. I em sembla greu i perillós quant al dany que suposa a nivell democràtic i de justícia.

M'estic referint al "cas Koldo", que també és el "cas Ábalos", el "cas De Aldama", i definitivament, el "cas de corrupció institucional" que anuncia expandir-se fins a confins llunyans. Em crida l'atenció, seguint el fil d'aquesta enorme troca, que De Aldama se serveixi d'un portaveu que parli per ell, com a "novetat" a nivell de comunicació. Com em crida l'atenció que aquest "empresari-aconseguidor" tingui un historial tan sorprenent, una agenda tan florida de contactes a nivell internacional, pogués utilitzar armes, i es fes amb diferents comandaments de les forces i cossos de seguretat. I em sorprèn enormement que algú, que diu ser, "del carrer", un "empresari", pugui entrar i sortir, "com a cal sogre" de ministeris, seus de partit, amb una naturalitat sorprenent.

Em sorprèn que un personatge com Koldo pogués tenir també accés a tantes qüestions de rellevància. Un perfil que, sens dubte, no correspon a la figura que hauria de tenir un ministre com a persona de confiança. De veritat no hi havia ningú millor preparat, en tots els sentits, per ocupar tal responsabilitat? Em preocupa, sincerament, que persones tan poc formades, tan poc preparades per moure's en determinades esferes, hagin pogut instal·lar-se com a filtres, com a aconseguidors, com a intercessors i gestors d'una cosa que és sagrada: l'interès públic. Però resulta que això no és una cosa aïllada, no és un fet puntual, és més habitual del que ens podem arribar a imaginar.

Són, en definitiva, els "fontaners" com se'ls sol anomenar en les estructures polítiques dels partits: els que fan i desfan, sigui el que sigui que hagin de fer, per aconseguir la finalitat que els seus amos els dicten. Els seus amos se'n serveixen perquè saben que no tenen límits, que funcionen com a "animalets" que "asseuen" o "mosseguen" per un "premi". Aquest és el mètode per mantenir aquesta bruta i tèrbola maquinària funcionant. I com deia, no són només un Koldo, un "De Aldama" els que operen així a les estructures del poder. Són molts Koldos, molts De Aldamas, que obren i tanquen portes; els qui firmen i adjudiquen contractes, els qui es reuneixen, sopen, mengen, i es fiquen al llit amb qui sigui per aconseguir allò de què obtindran beneficis. Entre d'altres, mantenir-se en la roda de la seva pròpia supervivència. Perquè les "feines normals" els són absolutament desconegudes. Quan existeix un buit absolut d'ètica, de principis, d'educació i de consciència, passen aquestes coses. I passen en qualsevol lloc on s'olori el poder, els diners i sobre tot el descontrol generalitzat.

Aquest assumpte, que està ara mateix en la seva fase inicial, ens està mostrant ja algunes coses que són fastigosament habituals: el companyonatge entre altes instàncies de poder i el clientelisme. Aquesta manera d'aconseguir les coses ràpidament i de qualsevol manera, sense parar atenció al detall. Aquesta manera d'obtenir resultats per vendre a la població, sense importar de quina manera es fan les coses. Perdre la perspectiva en la forma i en el fons. Quedar-se només amb la imatge superficial. D'això, per desgràcia, va avui en dia bona part de l'activitat institucional.

Companyonatge entre altes instàncies de poder i el clientelisme. Aquesta manera d'aconseguir les coses ràpidament i de qualsevol manera. D'obtenir resultats per vendre a la població, sense importar de quina manera es fan les coses

No sé quantes vegades m'he referit ja a la Llei de Ferro de l'Oligarquia, aquesta magnífica teoria de Michels que ens descriu a la perfecció com s'arriba a aquest punt. Quan algú mediocre aconsegueix una posició, a força de ser un grimpa, un pilota, i sobretot "un aconseguidor" per als que manen, i per mantenir-se i continuar enfilant-se, s'envoltarà d'aquells "Koldos" o "De Aldamas" que siguin capaços de fer qualsevol cosa per continuar enfilant-se. Una estructura que se sosté gràcies als secrets ben guardats, a l'amenaça constant d'"estirar la manta" contra els que se surtin del guió. Perquè quan fan determinades coses, a més d'agradar-los, s'utilitzen després per amenaçar i comprar lleialtats.

Durant la pandèmia això va ser quelcom realment escandalós: es dedicaven a comprar i vendre productes que ens obligaven a fer servir, per a la qual cosa desenvolupaven lleis, mentre ells munyien els seus acords en sopars i reunions que suposadament no es podien organitzar, sense mantenir distàncies socials, ni mascaretes, ni res del que ens exigien a la resta. Ens imposaven mascaretes, que havíem de comprar-los, que ni servien ni eren segures ni eficaces. Però es veu que ells es forraven a costa d'això. Veurem què surt més endavant sobre les estafes-test de les PCR, i sobre les mal anomenades vacunes. Perquè tot això és més del mateix. Aquí, a Espanya, com a nivell europeu i internacional. A tot arreu, alhora, tot allò va ser una enorme trama de corrupció a costa de la mentida, de la por, i de la salut de moltíssimes persones. Ens tancaven a casa de manera absolutament il·legal, acientífica, mentre alguns se n'anaven, literalment, de putes. Però al Congrés desplegaven lleis contra la prostitució.

I repeteixo: en tot això ens falta perspectiva, que només vindrà amb el temps i amb molt treball d'investigació i anàlisi ponderada. Perquè escàndols en la gestió de la pandèmia n’hi ha hagut en molts parlaments, en molts governs. La pena és que els mitjans de comunicació poc o gens ens en parlen. I s'han donat ja casos escandalosos, per trames molt semblants a les que aquí estem coneixent. Es pot recordar aquella festa a Down Street que li va costar la dimissió a Boris Johnson. I allò n'amagava molt més. Com el Pfizer Gate, del qual poc es parla, que esquitxa ni més ni menys la cap de la gran trama que és ara mateix la UE: la senyora Von der Leyen, amb conflictes d'interès que la cobreixen fins a les orelles. Amb contractes opacs amb el seu amic Bourla, amb fets realment greus que no haurien d'haver pogut cometre's, en cas d'haver complert el que deien les normes. La pandèmia ha servit com a capa de justificació de corrupció a mans plenes. Ha estat l'escenari on corruptors i corruptes es creien emparats per una enorme impunitat. Perquè la por de la població servia per fer i desfer per via d'"urgència".

És molt complicat, reitero, establir un mapa complet, unir les peces del puzle, que s'estenen i s'expandeixen a un ritme vertiginós. Però amb investigació, estirant el fil, i sent absolutament rigorosos, podrem en algun moment comprendre tot el que ha passat aquí. No es tracta de creure un o un altre. Es tracta d'observar i analitzar, amb la legislació —que també mereix ser analitzada perquè es van modificar lleis perquè moltes d'aquestes coses poguessin passar pel colador— el que s'ha perpetrat. I caldrà saber des de quan anaven teixint aquesta xarxa.

Va passar massa inadvertida la declaració de De Aldama, davant de l'Audiència Nacional, on assenyalava que Salvador Illa, ministre d'Interior, tenia la intenció de reunir-se amb la representant de Veneçuela per abordar el proveïment de vacunes per part d'Espanya, ja que les de Rússia eren insuficients. El gener de 2020. De debò a ningú no li grinyola que el gener de 2020, quan faltava encara més d'un mes per declarar-se oficialment la pandèmia, estiguessin ja gestionant les vacunes que se suposava no existien? Quan un surt a veure el registre de patents d'algunes d'aquestes mal anomenades vacunes, comença a adonar-se que tot això de la pandèmia s'havia ordit temps enrere. N'hi ha prou amb veure l'Acte 201 que s'estava celebrant a finals d'estiu de 2019 per comprendre que aquí estaven ja tots amb els coberts preparats per clavar les dents a les arques públiques en el context d'una pandèmia. És evident.

Quan existeix un buit absolut d'ètica, de principis, d'educació i de consciència, passen aquestes coses. I passen en qualsevol lloc on s'olori el poder, els diners i sobre tot el descontrol generalitza

No és senzill saber qui és el corrupte i qui el corruptor, perquè la xarxa s'estén, es nodreix de legisladors que fan la llei perquè fan la trampa, i perquè resulta veritablement complicat tenir un plantejament seriós quan s'ha prostituït fins i tot la mateixa Ciència, que és el que els ha servit d'excusa per a, presumptament, delinquir. Pel camí, ens han tancat a casa; ens han fet comprar mascaretes, test, gels, que en realitat de res no servien. Ens han posat en perill en introduir-nos inoculacions sense cap mena de control ni seguretat. Han abandonat pel camí la gent gran, maltractant-la i deixant-la morir desatesa. Han utilitzat la paraula màgica del "per la covid" per a tot. Sobretot per tapar les seves pròpies corrupteles i misèries més infames.

S'han servit dels mitjans de propaganda, als quals també han nodrit amb diners públics per tapar-los la boca, perquè diguessin el que havien de dir i que així fos possible tenir l'opinió pública absolutament enganyada, adormida i morta de por. Han arribat a negar, com va fer un conegut presentador a la televisió pública basca, que existís la immunitat natural, a fi de continuar convencent la població que havia de sotmetre's a inoculacions que ni han estat segures ni han estat eficaces. Han deixat soles les persones que, confiant en aquesta "ciència" que ens venien "experts" regats de conflictes d'interès, han destrossat la seva salut i les seves vides.

Costa de creure que tot això pugui arribar a ser cert. Però cal mirar-lo de cara.

Els Koldos, De Aldamas, Ábalos, i tantíssims d'altres, hauran de ser jutjats, sense el més mínim punt de justificació per part de ningú. I no només ells. Cal arribar fins al final. Perquè la indústria farmacèutica té molt a veure en tot això. I l'OMS. I els qui continuen repetint de manera constant que cal fer cas del que se'ns digui des d'instàncies oficials perquè aquesta és l'única veritat i "les altres coses són boles". Aquesta és la seva eina per romandre parapetats a la seva presumpta bombolla: els Koldos i les Boles.

Mentrestant, vostè i jo a pagar impostos. Perquè aquesta maquinària no s’engreixa sola. Mentre ells paguen pisos, senyoretes de companyia, viatges, luxes, drogues i vostè vagi a saber què més... vostè no arriba a fi de mes, segurament, per intentar mantenir la seva casa calenta a l'hivern; la seva nevera més o menys plena del que necessita menjar; els llibres dels seus fills, la gasolina del seu cotxe, les assegurances —que després segurament no serveixen quan arribi una desgràcia per la inoperància d'aquells—...

Vostè continuï pagant. Vostè continuï pensant que els dolents són els vermells o els blaus. Continuï. Acudeixi a fer veure que protesta ficant un paper en una urna cada quatre anys (o quan li diguin). Continuï. I no pensi. No pensi que l'enganyen constantment. Que els de les Boles són ells, precisament. Així viurà més tranquil.