Que consti que vull parlar de la meva experiència a Polònia. No hi he anat només perquè aquest any en fa vuitanta de l’alliberament d'Auschwitz, sinó perquè era un viatge que fa molt de temps que volia fer. Els meus íntims saben que sempre m’ha obsessionat la Segona Guerra Mundial. Això no vol dir que no condemni el que passa ara mateix a Gaza, on han destruït fins a l’últim dels últims hospitals. “No puc veure més pel·lis de l’holocaust, ara mateix”, em diu una amiga. A Filmin hi ha un gènere d’aquest període. Algunes de les meves preferides no són precisament americanes. Com la neerlandesa El llibre negre, sobre l’espia jueva; la francesa sobre el joier jueu Adeu, senyor Haffmann, i la que més m’ha impressionat, Cançó de pau, per com està tractada, amb la perspectiva de les diferents etapes i de les nenes petites d’unes famílies ucraïneses, jueves i poloneses, que són veïnes a Stanislav. Fa poc vaig tornar a veure amb els meus fills La vita è bella —ho reconec, tinc un crush amb Roberto Benigni— i quan torni a Barcelona, tinc l’objectiu de veure Marco i colpir-me com amb l’última que vaig anar a veure al Verdi: el biopic de Goebbels i la seva família, digne d’aquella delirant propaganda.
Schindler’s list l’havia de fer Roman Polanski, però la va refusar perquè el tocava molt de prop: ell va viure al gueto de Cracòvia fins als vuit anys. Després va acabar dirigint El pianista el 2002, amb trets autobiogràfics, però ambientada a Varsòvia. Steven Spielberg no va voler cobrar per fer-la. La millor imatge de la pel·lícula és la de la nena amb l’abric vermell, l’única imatge en color, i que, per cert, li va regalar Audrey Hepburn en una conversa. Sempre he cregut que una de les millors interpretacions de la història del cinema ha estat la del Ralph Fiennes (amb permís d'Adrien Brody) fent del nazi Amon Göth. La fredor dels seus ulls —com n'estava de bruta, la seva mirada— només és comparable al cinisme del matrimoni Höss a La zona d'interès. Dins del camp d’extermini, encara hi ha la forca on varen penjar Rudolf Höss, per desig dels presos, malgrat que encara no es pot visitar casa seva, amagada darrere d'un bosc de pollancres.
El 85% dels jueus que vivien a Polònia van morir
El que no sabia és que no s’obtenen permisos per gravar als camps de concentració (només els documentals), malgrat que es vegin les pel·lícules dedicades a l’extermini de milions de persones. A la porta d’entrada, encara hi ha la frase “Arbeit macht frei” i fa mal traspassar-la. I la sensació quan estàs a la "rampa" de Birkenau i imaginar-te com a persona de càrrega sortint d’un vagó d’animals. Just a la via, es conserva la foto on els metges de la SS decidien qui moria directament a les càmeres de gas i qui trigaria una mica més a morir de fam, de malaltia o de desesperança. No gaire diferent del trauma que em va suposar entendre com a mare la pel·lícula La decisió de la Sophie. Només en seleccionaven un 30%, i els nens, les mares i la gent com jo, de més de quaranta, estàvem predestinats a convertir-nos ràpidament en cendra.
“Sabeu per què les millors lliteres eren les de dalt?”, ens demana el guia. Perquè són a les que no hi queien els vòmits, tots els altres líquids ni se'ls menjaven les rates. I no hi dormia una persona, a cada llit, sinó més de set, i de costat. Sí, cap obra pot explicar tan explícitament la degradació del gènere humà economitzant la mort massiva. L’horror del 85% dels jueus que vivien a Polònia, que van morir, o dels jueus hongaresos, que van ser massacrats. Recordem també els gitanos, els homosexuals, les prostitutes o els presos polítics, entre altres anònims, dels quals només en queden els cabells i les sabates apilonades, com a monument per a la compassió universal.
Al final de la visita de la fàbrica de Schindler, ensenyen dos llibres il·luminats: un de blanc, dels que van ajudar a la resistència, i un de fosc, dels col·laboradors amb els nazis. I el 95% que no era de cap bàndol: només intentava sobreviure. I, malgrat ser equidistants, els polonesos van rebre de tot arreu. Un 20% de la població va morir del 1940 al 1945 i després de 45 anys de règim comunista.
M’he reservat Polònia després de ser a Budapest, Praga. Viena, Bucarest, Tel-Aviv i Berlín aquests darrers anys, anant a fer conferències sobre cultura del vi a l’Institut Cervantes. I en aquestes capitals, he visitat tots els museus d’història contemporània, i el que més m’ha impressionat és el de Jerusalem, pel qual vaig allargar l’estada. Quan era petita havia anat a Mauthausen i em va impressionar molt. Vaig ser capaç d'olorar, encara, tot aquell dolor. Ja a la Facultat d’Humanitats vaig poder entrevistar un sobrevivent: com ho fa perquè l’odi no se’l mengi? “Perquè no puc deixar que em continuïn robant més vida”. Dissabte passat, al sofà de casa, vam veure a Col·lapse l’entrevista a la filla de Neus Català. “Jo vaig entrevistar la seva mare”, em diu el Daniel. I em continua fascinant la vida que ha nascut després de la mort en vida d’aquesta generació. Precisament, la meva sogra, la historiadora Anna Sallés, va ser la presidenta de l’Amical de Ravensbrück.
Feia temps que no visitava una capital europea tan bonica com Cracòvia. No puc deixar de pensar, i mentre escric aquest article, miro per la finestra tot el que han vist aquestes parets. Fa uns tres anys em vaig veure amb força de llegir Si això és un home, de Primo Levi. En uns dies que celebrem la resurrecció de Jesús, penso en totes les divinitats que moren i ressusciten, com Osiris o Dionís, i com la maldat també es transmuta en diferents noms o partits polítics. Que fàcil que és, des de fora, opinar que s’acabin les guerres i que difícil que és. “Qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la”.