A vegades, les línies que mouen la política catalana poden tenir l'origen més insospitat. Encara que pugui semblar una mica esotèric, és el cas de l'estratègia que sembla seguir la CUP i la seva (presumpta) inspiració en el Comitè Invisible.

Anem a pams. Com no podia ser d'una altra manera, no se sap ben bé qui són els "invisibles", si bé s'especula que alguns d'ells pertanyen a l'elit de la filosofia francesa. El Comitè s'origina en el col·lectiu Tiqqun, que amb només dos números d’una revista publicada a França entre el 1999 i el 2001 “s’ha convertit en una referència de primer ordre per tothom que s’interessi a reinventar a la vegada una filosofia de combat i una acció política de transformació adequada del present” (La hipótesis cibernética, Tiqqun, ed. Acuarela & Machado, 2015)

De Tiqqun va emergir el 2001 la “comuna de Tarnac”, pel nom del poblet on es reunien els seus membres. El grup ha produït dos llibres. El segon, La insurrección que viene, el firma el famós Comitè, tot i que s'atribueix a l'activista Julien Coupat. Animats per l’èxit, “un paradoxal supervendes subversiu traduït a diverses llengües”, el Comitè ha publicat ara A nuestros amigos, un altre llibret que en els ambients “revolucionaris” s’equipara ni més ni menys que amb El capital de Marx. Això sí, tenint en compte que ara no és el capital qui mana sinó la seva última mutació: el poder cibernètic que aspira a dominar el món com Google i Facebook governen les xarxes.

Els amics invisibles formulen les bases d'una revolució mundial que té per objectiu destruir des de dins el nou poder cibernètic

Els amics invisibles formulen les bases d’una nova revolució mundial fora dels esquemes del desastre del comunisme clàssic i que té per objectiu destruir des de dins –des de dins de les xarxes- el nou paradigma o sistema de poder cibernètic. Davant d’objectius de tanta envergadura, convindran que Pablo Iglesias o Ada Colau no hagin passat de primer de chavisme-peronisme.

 

L'amable lector es preguntarà què pot tenir a veure amb tot plegat la “nostra” CUP. Doncs que, per entendre per què els anticapitalistes revolucionaris i indepes –per aquest ordre– més nostrats fan el que fan, per entendre per què no investeixen president al president Mas a risc que el procés se’n vagi en orris, cal llegir els llibres del Comitè.

Hi ha qui assegura que res és improvisat en l’estratègia dels cupaires: que tenen llibre de capçalera, vaja. Que no és perquè sí que mantenen la investidura, la legislatura i el procés enlaire –encara que, pel que es veu, no volen noves eleccions, no fos cas que prenguessin mal–, sinó perquè la revolució mundial que preconitza el Comitè ha de començar per algun lloc i en algun moment. Que ha de tenir, com si diguéssim, una localització espai-temporal. Catalunya, per exemple, en aquesta hora.

La qüestió ja no és la investidura de Mas sinó la governació d'una Catalunya en mans dels deu diputats de la CUP

Ignoro què llegeixen Baños, Gabriel i companyia. Però tot fa cada dia més pinta que la qüestió ja no és la investidura de Mas sinó la governació d’una Catalunya en mans dels deu diputats de la CUP. O és que potser algú té garanties que un cop liquidat políticament Mas –cosa que de segur és més factible que guanyar la independència–, la CUP deixarà fer a un govern presidit per Romeva, per Munté, o per Junqueras del qual no en formarà part? No suposaria això “ajornar” la revolució una estona massa llarga (els 18 mesos de legislatura previstos a l’acord de Junts pel Sí)?

 

Com és que els mateixos cupaires que la nit del 27S van donar per perdut el plebiscit (sí, els partits “unionistes” en van fer idèntica lectura) exigeixen ara proves irrefutables que el Govern que finalment es formi amb la seva benedicció, però, naturalment, sense la seva participació directa, farà la independència cada dia en forma de llei de desconnexió o acte de desobediència continuat als poders de l’Estat espanyol? I, òbviament, cal demanar-se fins a quin punt l’estat major de CDC ha sigut capaç de preveure de quin material estan fets els seus interlocutors en una negociació que fins ara només ha recollit un fracàs darrere d’un altre.

Els moviments de la CUP han reactivat la desconfiança entre les bases del sobiranisme i també en els entorns de Mas i Junqueras

Compte perquè els aprenents de bruixot, els que tornen a tenir pressa per passar pantalles –n’hi ha a totes les cases del sobiranisme– se’n poden dur més d’una sorpresa. Per ara, constato que els moviments de la CUP en seu parlamentària –les dues frustrades sessions d’investidura de Mas– i en seu presidencial –la negociació de dimecres passat a la Generalitat– ja han complert una altra expectativa estratègica: reactivar la desconfiança, no només entre les bases del sobiranisme, sinó en els entorns d’Artur Mas i Oriol Junqueras, és a dir, la columna vertebral de Junts pel Sí.

 

La desconfiança és l’avantsala del pànic. I el pànic, com a resultat de la introducció d’una pertorbació en un sistema, un “soroll”, en terminologia informàtica, és la condició, segons els teòrics de Tiqqun, per produir un canvi de sistema. Naturalment, el pas previ és introduir-s'hi. En el cas que ens oCUPa, el que els (o)cupaires anomenen el “processisme”. El processisme administrat per un autonomista de dretes convers a l'independentisme: Mas. Es tracta de partir d'un punt irrenunciable. D'una "veritat" quasi mística. I és aquest el primer consell "revolucionari" del catecisme del Comitè.

Si amb un hacker n’hi ha prou per posar potes enlaire mig món, imagineu el que poden fer 10 diputats “revolucionaris” (autèntics) quan d’ells depèn ni més ni menys que la tria del proper president de la Generalitat. Mentrestant, i a falta de saber qui mana al Comitè (de la CUP) sempre podrem llegir les obres completes del Comitè (Invisible), que, pel que se sap, només són dos.