Enguany fa 375 anys que es va proclamar la Primera República Catalana. Una efemèride que transcorre ignorada, oculta per la ressaca dels fastos del Tricentenari del 1714. Les institucions catalanes van proclamar una DUI amb música barroca de fons. Una República que va sorgir enmig d’un escenari convuls i que va tenir una existència efímera. El temps que van trigar els seus enemics -que eren a casa i a fora-  a enverinar el seu president. Amb la mort de Pau Claris es va acabar el somni de convertir Catalunya en la Holanda de la Mediterrània. Però durant quaranta dies del 1641, Catalunya va ser un nou estat d’Europa. 

Europa sempre ha tingut vocació d’existir. França i Espanya rivalitzaven per a liderar un projecte europeu adaptat a l’època. Els seus estats s’organitzaven d’una manera que inspira l’actual Unió Europea. Catalunya era un estat que formava part de l’edifici imperial dels felips hispànics, en la mesura que avui Espanya ho és de l’edifici econòmic de frau Merkel. El que sí que existien eren les crisis. L’Antic Règim, que és el mateix que dir l’Europa dominada pels lluïsos francesos tocats amb perruques impossibles i els felips espanyols abillats de rigorós dol, va fabricar crisis terribles. I en Pau Claris somiava un Brexit per escapar de la crisi.

A Catalunya, les coses –i les crisis- arriben i s’adapten a uns esquemes preexistents, i acaben esclatant en una barreja de matisos propis i adquirits. Els catalans som molt mediterranis. Presoners d’una estètica elevada a la categoria de virtut. L’ambivalència: el seny i la rauxa, la devoció pel treball i el carro barranc avall, la sacralització de la pau i, en altre temps, la seducció per la violència. La Revolució de 1640 i la República de 1641, en són dos bons exemples. Son la resposta genuïnament catalana a la crisi general que assotava l’ Europa dels lluïsos i dels felips.

Les dues bombolles de 1640

La revolució que va precedir la República es va fabricar sobre una crisi que havia commocionat aquella societat pròspera de petits pagesos lliures i petits artesans independents. L’equivalent a les classes mitjanes de les societats postindustrials. Al marge de les causes més conegudes,  hi van concórrer dos fenòmens molt particulars i poc divulgats: una bombolla immobiliària i una bombolla alimentària que contenien tots els elements de la estètica catalana. La República, en canvi, es va construir amb el propòsit de reconduir la revolució. De recuperar el seny i abandonar la rauxa.

El somni de les classes mitjanes postindustrials (casa en propietat, cotxe a la porta i feina estable que permeti pagar la hipoteca i les vacances) tenia la seva equivalència, salvant les distàncies, amb l’ambició de la pagesia emprenedora d’arrel jornalera i desclassada.  Els pagesos catalans del 1500 i del 1600 (les ¾ parts de la població del país) és van llançar de cap a la compra (o al lloguer perpetu) de la terra que treballaven. El context era molt favorable. La població del país (i naturalment la demanda de productes agraris) creixien a un gran ritme. I el preu de la terra, també. Era una inversió segura. Es van confiar i es van endeutar. Fins a les celles.

Corrupció i indignats

La corrupció, que sol ser filla de la bonança i mare de la crisi, es va instal·lar en el sistema. El globus va rebentar quan els intermediaris de cereals -en connivència amb elements destacats del poder- es van apoderar dels mercats. Fixaven preus i condicions, al productor i al consumidor. L’oficina del virrei es va convertir en un cau de traficants d’aliments on es decidia quines ciutats serien abastades de blat (per que es plegaven a les condicions dels especuladors) i quines altres passaríem fam (per que no tenien recursos suficients per cedir al xantatge). La corrupció va precipitar la caiguda del sector agrari, motor econòmic del país.

I la revolució, que és l’expressió dramàtica del somni de les classes populars, es va materialitzar amb l’eclosió d’un gran moviment que era la suma dels indignats pels desnonaments agraris, per la fiscalitat abusiva, pels abusos dels militars, per les lleves forçoses, per la guerra imposada i per la terra maltractada.  “La dramàtica rauxa” que es revelava contra un paisatge empudegat per la corrupció i enfosquit per la violència.

Qui va enverinar Pau Claris?

En aquest gran exercici de profilaxis cobra protagonisme l’acqua di Napoli, que –cal aclarir-ho- no era un perfum. Era un potent verí que causava furor a les cancelleries d’Europa, perquè si bé be presentava una simptomatologia característica, en canvi tenia la virtut de no deixar evidencies en el cadàver.  No era l’època del “doni un pas al costat, senyor president”, i en Pau Claris va ser enverinat amb acqua di Napoli, víctima dels enemics del Brexit versió plaça Sant Jaume.

L’opinió pública del moment en va responsabilitzar als agents espanyols. Però el cert es que, acte seguit, l’exercit francès (cridat pel govern català per aturar l’amenaça militar espanyola)  va ocupar el Principat que ja no era República. El dramàtic seny. Amb la mort d’en Claris, es liquidava amb un sol moviment la República dels quaranta dies, la revolució que l’havia precedida i el somni de convertir Catalunya en l'Holanda de la Mediterrània.