Ens agradi o no, qualsevol esforç d’internacionalització del conflicte polític a Catalunya, ja sigui ordit per part de la Generalitat intervinguda o tramat per l’independentisme cívic, tindrà una repercussió infinitament més petita que qualsevol gest que impulsi el Futbol Club Barcelona a través de la seva massa social. Com ja ho va intuir perfectament el president Laporta, al Barça no li cal renunciar a la catalanitat ni a mullar-se en conflictes que assoten el país per tal d’esdevenir un actor d’influència internacional. De fet, si alguna cosa ha demostrat l’acció de protesta al món de l’esport (des del Black Power salute de Tommie Smith i John Carlos del 68 a Mèxic, fins als recents agenollaments dels jugadors negres de la NFL mentre sona l’himne americà per denunciar la brutalitat policial) és la capacitat de globalitzar conflictes que la majoria d’habitants del planeta sentien com a merament locals o relatius a minories que no els afectaven.

La final de la Copa del 21 d’abril entre el Barça i el Sevilla seria l’ocasió perfecta per desvetllar el primer equip de la tribu de la tebior envers el procés amb què la junta Bartomeu ha intentat sempre nedar i guardar la roba. Vaig al gra i, contràriament al que faig sempre, proposo. Primer, que els aficionats omplin el Wanda Metropolitano abillats de groc, si més no a l’inici i al final del partit, perquè així el color que denuncia la lluita per alliberar els presos polítics s’apoderi del matx. Segon, vist que això de xiular passa ràpidament de moda i només acaba produint discussions sobre decibels, que els aficionats rebin Felip VI i escoltin l’himne espanyol en silenci i d’esquena al camp: no hi ha fotografia més poderosa que desenes de milers de persones regalant el cul a un mandatari repressor. Tercer, al minut 15.50 de cada part, tot déu a cantar “Llibertat, presos polítics!”.

Si la massa social del Barça pressiona perquè aquests gestos es facin a la perfecció, com és del tot possible, les imatges del partit viatjaran ràpidament a tots els racons del planeta i, com acostuma a passar en casos d’espurna massiva, allò que comença des de l’acció cívica acabarà obligant a actuar les altes instàncies. De fet, i com a soci de l’entitat, proposo que la junta directiva del club no s’assegui a la llotja fins que hagi acabat la Marcha real i que es doni la llibertat als jugadors del primer equip per girar-se també d’esquena mentre sona l’himne, si ho consideren d’acord a les seves conviccions i lliure albir (imagineu-vos que un, només un, ho faci: sí, jo també estic pensant en aquest). No hi haurà volum, ni decibels, ni realització televisiva que pugui amagar tots els gestos que us he descrit i, si algú vol aportar-ne més, benvingut sigui. Per prohibir una esquena ho tindran molt fotut.

Només soc un soci del Barça més i, com podeu imaginar, la Copa de sa Majestat se me’n refot i me la rebufa, però cada hora que passa em tempten més aquesta #finaldegroc i la vostra creativitat.