26 de juliol de 1874. Carles Maria de Borbó i Àustria-Este (Carles VII d’Espanya, en la nomenclatura carlina) signava a Lizarra (Navarra) el decret de restitució de la Generalitat de Catalunya, institució secular de govern liquidada a sang i foc el 1714, 160 anys abans, pel seu avantpassat Felip V, el primer Borbó hispànic. Aquesta dada, la de la sang i el foc, no va passar desapercebuda en el text preliminar que anticipava els vint articles de la Carta de Reconstitució dels Furs catalans. Carles Maria va proclamar: “Intrépidos catalanes, aragoneses y valencianos; hace un siglo y medio que mi ilustre abuelo Felipe V creyó deber borrar vuestros fueros del libro de las Franquicias de la Patria. Lo que él os quitó como Rey, yo como Rey os lo devuelvo; que si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastia, baluarte sois ahora de su legítimo descendiente”.
La Generalitat carlina va tenir una existència efímera (1874-1875) i un control relatiu sobre el territori (comarques interiors i pirinenques), però revela l’existència d’un sentiment col·lectiu latent de recuperació i d’exercici de l’autogovern que, sorprenentment, s’havia mantingut durant el segle i mig de negació i de repressió de la realitat nacional catalana. Els vint articles de la carta constitutiva que va signar Carles Maria fan continua referència a la dimensió nacional de Catalunya. El restabliment carlí de la Generalitat també posaria de relleu que l’aspiració d’autogovern no era una qüestió exclusiva dels republicans federalistes. La Generalitat carlina i els seus dos presidents, els generals carlins Tristany i Savall, és un capítol important de la nostra història recent que contribueix, també, a explicar la Catalunya actual.
Carles de Borbó i Àustria-Este amb un grup d'oficials de l'exèrcit carlí / Wikimedia Commons
L’Espanya atàvica i eterna
Per entendre aquella restitució cal situar-nos en el context social, polític i econòmic del moment. L’any 1874 l’Estat espanyol estava sumit en l'enèsima crisi conjuntural. El general Prim, la gran esperança dels progressistes, havia estat assassinat quatre anys abans (1870) en una conspiració d’estat que implicava, fins i tot, els Borbons. El rei Amadeu I, de la casa de Savoia, portat per Prim (1870) des del civilitzat Piemont per modernitzar i prestigiar l’arnada i corrupta institució monàrquica hispànica, va renunciar a la corona només passats tres anys (1873). De fet, va plegar després de salvar la vida en uns quants intents d’assassinat i després, també, de comprovar que l’esperit de la regent Maria Cristina de Borbó, implicada en un escàndol de tràfic il·legal d’esclaus, malgrat que ja era morta, era invencible.
La Primera República espanyola (1873-1874), l’esperança reeixida dels progressistes que havien evolucionat cap al republicanisme i el federalisme, tampoc es revelaria capaç de resoldre les grans qüestions que corcaven l’Espanya borbònica del XIX: els pronunciaments militars recurrents i el caciquisme polític i econòmic. De fet seria el general Martínez Campos, que havia guanyat els galons de la pitrera massacrant els independentistes cubans i els federalistes valencians, qui, amb un cop d’estat militar, ensorraria la Primera República. Darrera el sabre sagnant de Martínez Campos arribaria, des de l’exili de París, Alfons XII, fill de la destronada Isabel II i net de la corrupta Maria Cristina, per a recuperar l’esperit, l’estil i les formes que ni el general Prim, ni el rei Amadeu, ni els presidents Figueras i Pi i Margall havien aconseguit desterrar.
Carlisme i foralisme
Durant el convuls regnat d’Amadeu I va esclatar la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Com havia passat en el conflicte anterior (1846-1849), Catalunya es va convertir en el primer i principal escenari de guerra. El 6 d’abril de 1872 el president del govern Práxedes Mateo Sagasta signava l’ordre d’excarceració del dirigent carlí Joan Castells i Rossell, conegut popularment com el gravat d’Àger per les seqüeles que li havia deixat a la cara una verola infantil. Un cop excarcerat, Castells, que va trigar tres dies a formar una important partida d’homes disposats a revifar la revolta de 1846-1849, va posar sobre la taula la sospita que el govern del liberal Sagasta maniobrava amb el propòsit de precipitar l’abdicació d’Amadeu I. La partida de Castells mantindria una activa campanya l’estiu de 1872, que desembocaria, a finals de l’any, en la declaració del conflicte.
Mapa polític d'Espanya (1850) / Biblioteca Nacional d'Espanya
El tercer aixecament carlí va quedar molt limitat a Catalunya, Aragó, el País Valencià, Navarra i el País Basc. Un mapa polític d’Espanya de l’any 1850, elaborat entre la Segona i la Tercera Guerra Carlina i que es conserva a la Biblioteca Nacional de España, separa, clarament i reveladorament, aquests territoris de la resta de l’Estat espanyol i els agrupa en dos blocs: els països de l’antiga Corona d’Aragó (que anomena “España incorporada o asimilada” i els territoris del regne alto-medieval de Navarra (que anomena “España foral”). El que aquest mapa ens revela, sobretot, és allò que Carles Maria i el seu Consell d’Estat van veure com una realitat larvada per la repressió i, sobretot, com una gran oportunitat per a reforçar ideològicament i ampliar sociològicament la seva causa.
La “Generalitat de guerra”
Tot i això, les fonts ens revelen que en aquell Consell d’Estat carlí no hi havia un consens absolut en aquesta qüestió. Segons l’historiador coetani Antonio Pirala, que havia estat secretari civil del rei Amadeu I, l’intercanvi epistolar entre els prohoms carlins Hermengildo Díaz de Cevallos i Joaquín Elio y Ezpeleta mostra certes discrepàncies. El partit de Cevallos, format per andalusos i castellans, considerava la mesura una amenaça a la unitat d’Espanya, mentre que el d’Elio, integrat per bascos, navarresos, catalans i aragonesos, ho interpretava com una gran oportunitat no tan sols per guanyar adeptes a la causa, sinó també per redibuixar el mapa d’Espanya amb criteris històrics, sociològics, polítics i culturals. Finalment s’imposaria el partit foralista, per qüestions relacionades bàsicament amb l’estratègia de guerra i també, segons les fonts documentals, per la decidida intervenció de Carles Maria a favor d’aquest model polític.
El general Savalls i el seu estat major / Enciclopèdia
El 26 de juliol de 1874, dos anys després de l’inici de les hostilitats, Carles Maria signava el decret de restitució de la Generalitat que, inicialment, per les raons esmentades s'anomenaria “Diputació de Guerra”. Els generals Tristany, primer, i Savalls, després, en serien els presidents. La seu de la Generalitat carlina va ser establerta, inicialment, a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), estratègicament protegida per un ampli territori dominat pels carlins: la meitat nord del Principat. Posteriorment, amb la pèrdua progressiva de territoris, seria reubicada temporalment a Vidrà (Osona). I quedaria radicada definitivament, fins que va desaparèixer amb la derrota militar carlina, a la Seu d’Urgell. Seria a la capital de l’Alt Urgell on restaria establerta durant més temps i on desplegaria la major part de la seva obra de govern.
El general Tristany / Wikimedia Commons
Fur o estatut ?
Però allò que interessa és, precisament, la capacitat d’actuació d’aquella Generalitat: la seva força i la seva obra de govern. I les fonts documentals ens revelen que la Generalitat carlina va ser reconstituïda tal com havia estat la institució fins el 1714. El primer article del document diu que Catalunya queda vinculada al conjunt de territoris hispànics a través d’un pacte de federació. L’article tercer diu que el rei de la monarquia hispànica no serà coronat comte de Barcelona, és a dir, príncep ('home principal') de Catalunya, si no ha jurat abans les Constitucions del país. L’article onze diu que els municipis es governaran de forma autònoma i singular d’acord amb les seves cartes municipals seculars. L’article tretze diu que tots els jutges i magistrats de l’administració de justícia seran naturals del país, amb el propòsit que la llengua catalana recuperi l’oficialitat.
Però el més sorprenent ho trobem en els altres articles del text. I així veiem, per exemple, el quart, que parla de l’Exèrcit Reial de Catalunya, format per oficials i soldats del país, comandat en primera instància pel president de la Generalitat, com a comandant en cap, i pel rei de les Espanyes en darrera instància, com el nexe que consagra la bilateralitat entre la corona i els països del seu edifici polític. O l’article desè, que parla de la Guàrdia Foral de Catalunya, l’únic cos de policia del Principat, dirigit, exclusivament, pel president de la Generalitat. O l’article dotzè, que encarrega a la Generalitat la creació i el manteniment d’un servei postal, d’una xarxa viària, d’una xarxa hospitalària i d’una xarxa penitenciària. O el catorze, encara, que parla de la creació d’un sistema judicial català, propi i independent, només subordinat al rei.
Caricatura publicada a la premsa / Viquipèdia
Una aposta valenta
La Generalitat de 1874 va ser una aposta valenta del carlisme tradicionalista que ni el progressista general Prim, ni el civilitzat Amadeu I, ni la federalista Primera República van ser capaços de posar sobre el tauler polític espanyol. Malgrat el tuf ranci que desprenen alguns detalls de l’articulat, res li resta la valentia política i estratègica que van posar de relleu els seus redactors i els seus valedors. Especialment Carles Maria. La derrota militar carlina a Catalunya, escenificada amb la caiguda de la Seu d’Urgell l’agost de 1875 precisament a mans de Martínez Campos, condemnaria també un projecte que, adaptat a la realitat social i política del moment, hauria contribuït a anticipar la resolució de molts conflictes que havien d’assolar l’Estat espanyol i dessagnar Catalunya.
Caricatura publicada a la premsa / Wikimedia Commons
Imatge principal: La Seu d'Urgell (1874) / L'Illustration (París)