Entrem al teu pis i encara fa la teua olor. Parem taula i mos sobra un cobert. Pugem al cotxe i el teu seient mos mira. Fem plans i t'hi comptem. Lo buit d'una absència sempre s'ompli de records, que és lo que ens queda quan allò físic se'n va i roman l'energia. Tenies 94 anys i la ment oberta. Dins l'antigor, eres moderna a la teua manera. Vas fer-mos de iaia sense tindre nets. De mare sense tindre fills. De tieta perquè ho eres. Amb tants nebots i renebots com fills i nets de tes germanes. Amb tantes nebodes com amigues meues que t'afillaves. Sempre fent-mos deliciosos cocs, truites en pataca i arròs bullit. La padrineta universal. M'agrada ser tieta perquè et tenia d'exemple.

Col·leccionaves rosaris i respectaves els ateus. Molta cúria n'hauria d'aprendre de tu. Tenies una connexió especial amb Déu, que anava més enllà de la teua assistència diària a missa. Una fe irrompible que no t'impedia ser comprensiva amb tot i tothom, encara que no hi combreguesses, mai millor dit. Era com si tinguesses poders, una màgia, més enllà de capellans i esglésies. Davant d'una situació delicada sempre et demanàvem intercessió divina. Amb la teua pregària o meditació mos ajudaves a aprovar exàmens, a trobar objectes de valor perduts, a sortir de situacions complicades. Feies que les coses mos anessen bé a tota la família. Ho dixàvem a les teues mans i tu, los teus conjurs, la providència i les teues candeles trobàveu una solució que no sempre tenia explicació mundana. Eres la nostra garantia de protecció. Més te val continuar sent-ho des d'allà on estigues.

De les quatre germanes que éreu, tu vas ser l'única que va cotitzar. Treballar ho vau fer totes, és clar, malgrat que el patriarcat primer n'obligués dues a abandonar l'ofici en casar-se i després a dedicar hores a la llar, aquella faena no remunerada. I tu, la gran, te vas quedar soltera, feliç i lliure, amb un sou i cuidant tons pares. Mai vam saber de cap teu amor, però solies dir-me que estaves agraïda per no haver tingut marit: "en lo bé que estic tot sola, dixa't anar! Toca, fuig!". La teua professió? Modista. Primer a cal sastre i després entregant mitja vida a l'ambulatori de Ferreries. Elaboraves l'uniforme de tot lo personal. La teua sala de treball era també un confessionari, parlaves i escoltaves, i entre planxa i didal, fins i tot cuidaves fills menuts d'infermeres, com una guarderia improvisada. Arranjaves tant pedaços de roba com trossets d'ànima.

De menuda em pensava que eres la tia rica perquè per Nadal i Reis los teus regals eren los més grans i nombrosos. Res més lluny de la realitat. Simplement vas ser un model de generositat, senzillesa, humilitat. Te va tocar prejubilar quan los pares —mons iaios— van envellir i emmalaltir. Lo capitalisme que ens governa, en lloc de premiar la teua entrega, va castigar-te amb una reducció de pensió per no haver arribat fins als 65 anys (algun dia haurem de parlar de com la societat no només descuida els ancians sinó que perjudica els cuidadors, que amb la seua dedicació alliberen lo sistema sanitari i mai no són prou reconeguts). Tot i això, quan les coses no m'anaven del tot bé econòmicament parlant —que la música sempre és incerta—, me deies: "fill meu, disposa de la meua pobresa".

Amb tu se'n va també una manera de viure i d'entendre el món. Com a modista, arranjaves tant pedaços de roba com trossets d'ànima. La teua bondat era innegociable

Lo cel en què tant creies deu tindre una estança amb lo teu nom: la teua bondat era innegociable. Una dona com ja no en queden. Amb tu se'n va també una manera de viure i d'entendre el món. Una època que se mos desdibuixa a pressa feta davant los nostres ulls. Amb vuit anyets, ta mare —la iaia Mercedes, portes lo seu nom— te gitava vestida i calçada per si sonaven les alarmes i havíeu d'escapar corrents cap al refugi antiaeri, a esquivar les bombes franquistes que plovien durant la Batalla de l'Ebre. Part de la infantesa la vas viure mig amagada a la muntanya del Coll de l'Alba, en una caseta on convivíeu diverses famílies, amuntegades, arrecerades de la guerra. Pasturaves cabres i criaves tes germanes mentre el iaio lluitava al front. Pel referèndum de l'1 d'octubre de 2017 havíem quedat que et portaria a votar, però a migdia em vas telefonar: "no vingues, fill meu, que tinc temor. Jo, tot això, ja ho he viscut...". Quan venien eleccions, abans de triar la papereta me consultaves, per a acabar dient: "Jo, ja marxo d'este món. Votaré lo que tu vulgues, que ets qui et quedes".

"Si poguésseu obrir-me el cap i vore les idees que tinc i les ganes de fer coses!", me comentaves quan te portava a passejar per la vora del riu i el mar del teu Delta estimat. Aquells arrossals que el iaio Ramon va ajudar a forjar, amb fang fins als genolls i el llom acotxat. Tu i jo, a la furgoneta camperitzada. Un barret de palla, la llauna de sidra ben fresqueta i a viure. A mesura que passaven aniversaris comentaves: "me penso que es van equivocar al manifestar-me, no m'ho crec que tingue tants anys!". I tu sempre escoltant-mos a tots, malgrat la sordera de l'última etapa, i acompanyada de ma mare i la tia Pili, les teues estimades germanes. L'estiu passat encara et banyaves a la piscina del Canalet —lo lago, com ne diem per aquí baix—, aquell hort, aquell trosset de terra on tots los cosins mos hem fet grans, aquell paradís perdut de la infantesa feliç.

Mentre te n'anaves i la cera de la teua candeleta es consumia, los que estàvem a casa, al costat del teu llit, te vam cantar l'himne de la Cinta, la patrona de la nostra ciutat, que dona nom a la germana que vas perdre als teus 26 anys, quan ella en tenia només 23 i l'artèria aorta li va fallar en una època en què la medicina no estava tan avançada. La tieta que mai no vam poder conèixer. La teua enyorada Maria Cinta amb qui ara deus compartir habitació, al costat de tons pares, los iaios Ramon i Mercedes, i de les cosinetes. L'esfondrament del teu puntal mos dixa coixos i moixos. Trista rima. Cuidarem lo teu llegat i el farem créixer, com tu mos vas criar a natros. Gràcies, padrineta, segur que em dixo coses però ara tu ja les saps totes.