No hi ha racó a Europa que no se senti amenaçat després dels atemptats de París. I, en part, és normal que sigui així. La capital francesa esperava un atac terrorista com el de divendres passat des de l'atemptat al setmanari satíric Charlie Hebdo el mes de gener passat. Aquell dia d'hivern, París va perdre la seguretat d'una gran potència i es va despertar abruptament al mig d'un polvorí terrorista de què no eren aliens compatriotes seus. Aquest cap de setmana ha estat molt pitjor: els parisencs s'han vist desbordats amb una sèrie d'atacs en cadena, que no han fet cap altra cosa que confirmar que a partir d'ara s'hauran d'acostumar a viure amb por. Una por que farà ales al Front Nacional de Marine Le Pen i al seu discurs contra la immigració, i que també permetrà a Nicolas Sarkozy introduir en el debat polític la necessitat de canvis legislatius per garantir la protecció dels francesos. Per la seva part, el president Hollande, que va demostrar gran enteresa i lideratge després de l'atemptat a Charlie Hebdo, apareix avui clarament superat per les circumstàncies i per un debat per als propers mesos centrat exclusivament en la seguretat. La seva primera iniciativa, sol·licitar que l'acabat de decretar estat d'emergència es prolongui durant tres mesos, per la qual cosa portarà al Parlament la modificació d'una llei de 1955 que només n'autoritza dotze dies.

Encara que a Catalunya les autoritats ressalten que no hi ha una amenaça concreta d'atemptat en aquests moments, és cert també que des de l'atemptat al setmanari satíric francès hi ha al Principat el que el Govern espanyol considera un risc singular. De fet, a més de les detencions conegudes en els darrers mesos (a l'abril es van detenir 11 persones i els Mossos van parlar d'un risc imminent per alguns plànols requisats), s'ha reforçat al màxim, sense que transcendís a l'opinió pública, la seguretat d'alguns esdeveniments ciutadans i esportius davant d'informacions que advertien d'una amenaça terrorista.

Aquesta és, per tant, la batalla que el terrorisme no hauria de guanyar. La de la por generalitzada en la població. La del retrocés en les llibertats bàsiques i la fustigació a qui ve d'un altre país, parla una altra llengua i resa en una altra religió.