És l’exclusiva periodística del segle: aconseguir que un mort opini sobre l’actualitat.

Però per a La Razón, res és impossible, i Camilo José Cela, de qui ara es commemoren els 100 anys del seu naixement i va traspassar fa 14 anys, respon un qüestionari fet ara. Però esperi, que el millor és el sistema emprat. Com que la ouija no sembla fiable, van optar per preguntar-li a Marina Castaño, viuda de l’escriptor. De tal manera que, tal com observa a la portada de dissabte, una senyora viva que va estar casada amb un senyor mort contesta “Qué pensaría Cela de la España de hoy”. IN-SU-PE-RA-BLE!!!

Ah, per cert, petit detallet sobre el gran valor de les respostes que ens aporta: aquesta senyora serà jutjada aviat per un presumpte delicte de malversació de cabals públics perquè, segons la interlocutòria del jutge, “existeixen indicis que, exercint el càrrec de presidenta de la Fundació Camilo José Cela, va usar diner públic per usos diferents per als quals va ser concedit, cosa que la fa responsable de la possible comissió d’un delicte”. O sigui, ningú com ella per interpretar el que diria Cela i que La Razón converteix en el format anomenat “El Nobel le dice a su viuda”.

Com que l’entrevista està publicada i l’adjunto aquí sota perquè l'assaboreixi, no m’entretindré gaire en el contingut. Només li destaco alguns moments delirants: 1/ quan suposa quin va ser el dia més feliç de la seva vida, 2/ quan imagina l’opinió de Cela sobre l’actual relació entre Vargas Llosa i Isabel Preysler, 3/ quan li pregunten sobre la fidelitat i li fa dir: “Mire, joven, yo nunca he sido fiel ni tampoco lo he intentado. Las mujeres siempre me han gustado más que el pan frito”, 4/ quan Castaño li fa dir al pobre mort que ella ha patit molt, 5/ quan ella suposa l'opinió d'ell sobre la biografia escrita pel seu íntim amic Umbral un cop mort el Nobel, 6/ quan aventura quin producte voldria anunciar i 7/ quan conclou que no concursaria a cap reality (una qüestió en què no sé si em fascina més la resposta o la pregunta).

Per tant, ja ho sap, amb una miqueta de sort, 14 anys després de mort, potser algú decideix que sap el que vostè pensa sobre la vida en aquell moment i va i ho explica.

Amb aquella alegria...
 

​