Els mamífers depenem de la llet materna (o una llet substitutiva) per sobreviure quan naixem. En el cas dels animals lliures a la natura, el temps de lactància materna és diferent per a cada espècie. Els humans, però, podem alletar —exclusivament o majoritàriament— amb llet durant un temps molt variable, des de cinc mesos als 4 o 5 anys. Tot i que aquest és un tema polèmic que aixeca discussions aferrissades, cada mare decideix el temps d’alletament en funció de molts paràmetres, molts d’ells contextuals, com ara la situació professional, la pressió cultural i social, els consells o costums familiars, la situació socioeconòmica... També hi ha mares que no tenen prou llet per a mantenir un infant, o passen una malaltia que desaconsella alletar o que directament talla la producció de llet. Fins i tot hi ha criatures que tenen intolerància a la proteïna de la llet i no poden rebre llet materna. Però avui em voldria fixar en si hi ha consells pediàtrics sobre quina seria la millor edat per a introduir aliments sòlids alternatius i deixar d’alletar. En criatures sense problemes alimentaris ni dietètics (que presentin al·lèrgies, intoleràncies o deficiències metabòliques severes), l’OMS aconsella deixar la llet com a aliment exclusiu a partir dels 6 mesos, per tal d’introduir progressivament aliments alternatius i sòlids a mesura que surten les dents, i deixar l’alletament matern cap als 2 anys.
Molts d’aquests consells els trobem ja a texts de metges antics. Galè ja va proposar que la llet materna era el millor aliment per al nadó i, curiosament, Sorà, un metge que va escriure un llibre dedicat a la reproducció femenina, Gynecologia, coincideix amb les recomanacions actuals, tot aconsellant que la introducció d’aliment alternatiu es faci a partir dels 6 mesos de vida, per anar deslletant progressivament els infants fins als 2 anys de vida, en què l’infant és més fort; però sempre adaptant-se al desenvolupament i la fortalesa de cadascun. Els aliments alternatius suggerits eren sopes de pa, aigua amb mel, suc de raïm, farinetes i ous, mentre que la carn i els llegums es posposaven fins que eren més grans. A més, a l’Imperi Romà —tot i posseir moltes illes i molts kilòmetres de costa—, no se’ls donava peix ni altres organismes marins, segurament perquè els nens eren considerats membres de segona classe de la societat i els aliments marins (molt ben valorats per la societat romana) eren reservats per als adults.
Tanmateix, rebre consells mèdics no implica que tothom en segueixi les directrius. Com podem saber quant de temps alletaven les mares de l’Imperi Romà? Un grup de científics de diversos països es van proposar esbrinar el temps d’alletament a partir de les restes dentals d’individus d’aquesta època històrica. Em permetreu, però, que abans d’entrar en els resultats obtinguts us expliqui una mica com es poden fer aquestes anàlisis. La generació de llet materna és específica de les glàndules mamàries de cada espècie. En l’espècie humana, la llet no presenta exactament la mateixa composició en àtoms que el menjar vegetal o animal. Per exemple, la llet materna és més rica en un isòtop pesat no radioactiu del nitrogen, l'N15 (l’isòtop més freqüent, en canvi, és l'N14, nitrogen de massa atòmica 14). Es pot analitzar mitjançant espectrometria de masses quina és la relació o ràtio entre dos isòtops pesats, l'N15 i el C13 (aquest últim no està enriquit en la llet). Si busquem un teixit que es mantingui estable dins del cos d’una persona des del moment de nàixer fins a l’edat adulta, trobem les dents: els primers molars van desenvolupant-se des del naixement fins a aproximadament els 10 anys, quan ja queden permanents. Així, doncs, es pot obtenir una mostra de dent molar de restes antigues, i s’analitza la relació o ràtio entre aquests dos isòtops entre les diferents capes de creixement de la dentina. S’ha d’observar un decrement quan es deixa d’alletar amb llet materna i es dona alimentació alternativa, respecte a les persones que han sigut alletades molt més de temps. Es coneix aquesta relació respecte al temps d’alletament amb un error màxim de 6 mesos en el càlcul. De manera que els investigadors van perforar mostres dentals antigues per a extreure'n un cilindre de dent, el qual primer va ser tractat amb àcid clorhídric diluït per extreure’n el calci i altres sals. La resta és col·làgena, que és "cuinada lentament" a 70 °C durant 48 hores perquè deixi anar els aminoàcids, talment com si féssim una sopa molt a poc a poc. Tot seguit, les mostres es liofilitzen fins al moment de l'anàlisi.
Malgrat els segles transcorreguts, hi ha patrons de comportament que es repeteixen en èpoques històriques i cultures allunyades, molt probablement relacionats amb la situació socioeconòmica
Els investigadors analitzen 45 mostres d’individus adults de l’Imperi Romà (fa més de 2.000 anys), amb mostres de persones enterrades a Tessalònica, Pompeia, Roma, el poble d’Òstia i Bainesse (un petit assentament a l’extrem de l’imperi, a l’actual Anglaterra), per tant, amb mostres de persones que vivien a ciutats i també a zones rurals. No volen estudiar nadons ni infants, perquè no saben de què van morir i si en persistia l’alletament o no. En canvi, pel que fa als adults, és clar que el període d’alletament ja ha acabat. Els resultats són extremadament interessants, ja que detecten diferències entre el temps d’alletament a zones urbanes respecte a les zones rurals. Cal tenir en compte, també, que entre les mares aristòcrates era molt freqüent contractar dides o nodrisses (mares de llet) perquè alletessin llurs fills o filles, i així alliberar-se d’aquesta tasca.
En tot cas, a les zones urbanes, on hi ha més contacte amb metges i més circulació d’informació, la mitjana de temps d’alletament sol estar al voltant dels 2 anys. En canvi, a les zones rurals, aquest temps d’alletament s’estén entre els 2 i els 5 anys, sigui per raons socials i culturals. O també podrien ser socioeconòmiques, ja que en classes socials de molt poc poder adquisitiu, les mares podrien allargar l’alletament perquè els recursos alimentaris per a la resta també eren escassos i, d’aquesta manera, s’asseguraven que els seus infants poguessin rebre aliment: la llet de la mare.
Aquestes diferències en el temps d’alletament també es produeixen avui dia en altres regions del món, on les diferències d’accés a la informació i als pediatres són molt diferents entre les ciutats i les zones rurals, com ara a l’Índia o a Laos. Tot plegat fa pensar que, malgrat els segles transcorreguts, hi ha patrons de comportament que es repeteixen en èpoques històriques i cultures tan allunyades, molt probablement relacionats majoritàriament amb la situació socioeconòmica. El temps d’alletament als nadons: un lligam entre el present i el passat de la nostra història.