París era un desert. Només hi transitava la policia, algun turista despistat, privilegiats parisencs frisosos de veure els Jocs a distància humana o treballadors conformats a no poder escapar de la ciutat olímpica. La ciutat era creuable pels vianants només a través del pont de Notre-Dame (de fet només 4 ponts en tota la ciutat permeten la circulació mentre durin els Jocs, entre el pont d’Austerlitz i el pont de Jena) a causa dels rígids perímetres de seguretat.
Era dimecres i faltaven només dos dies per a l’esperada inauguració dels Jocs Olímpics. Em vaig reunir amb el director d’un diari. Va convenir que l’esperit olímpic prevaldria, que París estava sobradament preparada per a una organització olímpica i a la meva pregunta sobre la presència religiosa als Jocs, la resposta va ser que només els catòlics i els musulmans tenien un servei específic d'atenció als atletes i equips. Equips que, en virtut de la laïcitat francesa, no podien exhibir cap signe religiós. Ni creus, ni mocadors, ni cap ostentació física que fes pensar en la religió. Tot i que el Comitè Olímpic Internacional i l'ONG Alliance Sports et Droits, partner d’Amnistia Internacional, van fer saber als organitzadors francesos que atemptaven contra la llibertat dels atletes, França va ser taxativa en favor del seu concepte de neutralitat. També al cartell oficial dels jocs, la catedral dels Invàlids, ja no té una creu. La creu s’ha transformat en una espècie de llança. L’autor del cartell, Ugo Gattoni, assegura que no té res contra cap religió, però que ell interpreta els edificis de manera creativa.
Mentre mantenia aquestes converses preolímpiques, res feia pensar que a la inauguració la religió sí que ressorgiria, encara amb més virulència. O l’antireligió. Quan esclata la polèmica amb la inauguració, la reacció contra alguns aspectes de la inauguració considerats ofensius ha estat planetària, del Papa de Roma al principal centre acadèmic musulmà d’Egipte, Al-Azhar. Els sunnites d’Al-Azhar, explica el diari Saphirnews, consideren aquest acte “extrem i d’una salvatgeria irreflexiva”. El tema que està sobre la taula és si un esdeveniment internacional com els Jocs pot servir per banalitzar insults contra la religió. On Al-Azhar veu un insult, altres hi perceben una divertida paròdia laica.
La celebració de l’esperit olímpic s’ha vist entelada per ideologies que, d’esportives, no en tenen res
El director artístic de la cerimònia d'obertura s’ha confessat sorprès i nega cap animadversió religiosa. Thomas Jolly desmenteix que s’hagués inspirat en el Sant Sopar de Leonardo da Vinci i molt menys que n’hagi volgut fer una paròdia de Jesús i els seus deixebles. La seva idea, defensa, de religiosa no en tenia res: volia celebrar una gran festa pagana lligada als déus de l'Olimp. Per ell, era molt clar. Dionís arriba a la taula, és el rei de la festa. “He volgut fer una cerimònia reparadora i que reconciliï, i que reafirmi els valors de la nostra República”. La directora de comunicació dels Jocs Olímpics, Anne Descamps, ha dit que mai hi ha hagut intenció de faltar el respecte a cap grup religiós, més aviat el contrari, “mostrar la tolerància i la comunió”. I ha demanat excusa si algú s'ha sentit ofès.
Han estat molts, els ofesos, i aquesta comunió ha estat més aviat ira i desconcert, i on els organitzadors volien mostrar fantasia i celebració, altres han percebut decadència i mal gust. Però el tema no és estètic, sinó més aviat ètic.
Els Jocs Olímpics no són una reivindicació de les arrels culturals (i, per tant, religioses) de París, certament. Ara bé, l'ocultació de signes, jugar a la distracció artística innocent i no sospesar la reacció de col·lectius religiosos (mundials) no ha estat una badada. L'ONG Alliance Sports et Droits, partner d’Amnistia Internacional, ja va demanar, abans dels Jocs, que França s’aturés amb les seves “prohibicions discriminatòries”. Les atletes franceses no han pogut dur el vel. Una església perd la creu en la seva representació gràfica. Un artista assegura que vol celebrar la diversitat laica i acaba acusat d’ofendre els sentiments religiosos dels cristians, I, de retruc, d’altres creients. La celebració de l’esperit olímpic s’ha vist entelada per ideologies que d’esportives no en tenen res. Són culturals, cultuals, i han de respectar normes de seguretat i higiene i no impedir la convivència ni el bon desenvolupament dels jocs, perquè d’això estem parlant, de jugar.
L'article 50 de la Carta Olímpica estipula que no estan autoritzades demostracions de propaganda política, religiosa o racial, però no especifica res sobre dur o no dur símbols. No és el mateix dur un anell de casat que fer proselitisme sobre el matrimoni, com no ho és portar al coll una creu o suscitar adhesions dels altres a les pròpies creences.