Quan va fer-se fosc, dimarts passat, passaven tres minuts de les set de la tarda i el marcador de l’Estadi Olímpic Lluís Companys deia que érem al minut 14 de joc. De sobte, però, el partit entre el Barça i el Benfica es va aturar. Mentre tots els jugadors corrien cap a les banquetes per beure aigua i parlar amb els entrenadors, bona part de la culerada a la graderia no enteníem què dimonis passava. Per matar l'espera, vaig treure el mòbil per fer una fotografia del fons de pantalla entre blavós i gris que veia des de la meva localitat, a la segona graderia del Lateral, amb un cel tan metàl·lic i fred com el ganivet d’un carnisser. En primer terme, la porta de la marató, amb l’escut de la ciutat i el mític rellotge, i al seu costat el peveter; en comptes d’una flama encesa, però, al seu damunt s'enfilava un núvol passatger, elegant com la fumera d’un havà. Al seu darrere treien el cap les torres i la cúpula del Palau Nacional de Montjuïc, creant un skyline gairebé sorrentinià. Encara més al darrere, al fons de tot, el Tibidabo i la llum intermitent de la torre de Collserola.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala, vaig pensar per dins mentre mirava la foto, però la meva digressió maragalliana en veu baixa va veure’s interrompuda per la veu del meu veí de seient, un senyor amb una gorra de la Penya Barcelonista de Navarcles i que menjava cotnes de porc amb l’afany de qui no ha dinat. Mig emprenyat, va explicar-me què estava passant: l’àrbitre havia aturat el partit mig minut per tal que els jugadors musulmans poguessin trencar el seu dejuni. Quins collons!, va dir-me abans d’afirmar que al món hi ha dues mil religions i cap d’elles, que ell sàpiga, atura mai un partit de futbol. Li vaig dir que és veritat: hi ha religions que directament aturen una competició sencera, per això no es juguen partits de lliga el dia de Nadal. No sé si em va sentir, però, ja que de cop es va posar a mirar el mòbil per llegir en veu alta, qui sap de quin diari, que Lamine Yamal fa el ramadà i que el partit s’ha aturat després de l’últim raig de sol del dia. “L’últim raig de sol del dia”, va repetir amb la cantarella de qui se’n fot d’un coix, per bé que jo tampoc no l’estava sentint com ell volia i la frase em va semblar, en realitat, tan rapsòdica com un vers recitat per Ovidi Montllor.

Sense saber-ho, la fotografia que havia fet mig minut abans era la de l’últim raig de sol del dia, sense raig, sense sol i ja sense dia, per això no em va molestar gens la pausa de mig minut per tal que tres milionaris assedegats poguessin beure aigua per primer cop aquell dimarts. Al contrari: ho vaig trobar preciós. A la mitja part, mentre esperava el meu torn a la cua per comprar cacauets, vaig buscar a Google informació sobre el ramadà del millor jugador del món i em vaig quedar de pedra en llegir que Lamine Yamal mai no l’havia dut a terme, però que enguany, amb disset anys, ha decidit seguir-lo per un únic motiu: una promesa a la seva àvia. Aleshores, amb el meu berenar ja a les mans, absurdament em vaig adonar que jo també creia en rituals, ja que si havia fet cua durant deu minuts per uns fruits secs i una Coca-Cola és perquè hi havia una cosa que mai no faltava a la motxilla que el meu avi primer, i el meu pare després, duien a sobre quan anaven al Camp Nou: uns cacauets pel ressopó.

Retornat al meu seient, vaig tornar a girar la vista cap a la dreta, però ara les torres i la cúpula del Palau Nacional ja no es veien. Tampoc el Tibidabo, al fons. Com que als que estem podrits de literatura ens passen aquestes coses, en comptes de Maragall aquest cop vaig pensar en L’absència, aquell poema de Josep Carner que té la llum com a protagonista absent i el desig de no estar sols quan ja tot sigui només foscor. “Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,/ que sigui un dia de tardor i a seny d’estels...” diuen els primers versos, per més endavant pregar que “I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura/ desgrani la tonada que el meu bressol oí”. Hi vaig pensar perquè el que vaig sentir jo per primer cop al bressol va ser el Cant del Barça, suposo, la lletra del qual vaig aprendre’m abans que el Parenostre. Després, sí, també vaig créixer sentint com el meu avi parlava del viatge a Basilea l'any 1979 com si fos una peregrinació, o veient com feia dejuni i no sopava cada cop que el Barça perdia.

Vaig passar-me la segona part sencera corejant càntics com si estigués a missa i adonant-me que el que més em fascina de la fe és que és irracional i misteriosa, però a la vegada ens aferrem a ella perquè parla d’uns valors, d’una identitat o d’uns rituals que ens lliguen amb allò que ens ha fet ser. O amb allò que volem ser quan ja no siguem res, per això el poema de Carner no és un poema, sinó un prec. Segurament una hora abans del partit no hauria dit mai que aquells versos poguessin tenir relació amb Lamine Yamal, però inesperadament vaig adonar-me que la seva fe primera i la meva eren diferents en la forma, però idèntiques en el fons: ell havia decidit fer el ramadà per la seva àvia, mentre que jo, en l’agombol del vespre d’un dimarts, estava assegut a la localitat d’un camp de futbol menjant cacauets i cantant els seus gols pel meu avi i el meu pare. És a dir, per aquelles dues veus puríssimes que van guiar-me des del bressol i que ja no hi són, potser perquè no hi ha cap fe més potent que aquesta: la de fer les coses per amor als altres. Fins i tot, un dejuni. Fins i tot, un poema. Fins i tot, a vegades, un article que mai no llegiran.