Va dir que ho tornaria a fer i ho ha tornat a fer. Les empreses col·lectives —encara més, les sentimentals— sovint no esclaten a la primera. Joan Laporta va confiar en Xavi Hernández a contracor, empès per la nostàlgia malaltissa de socis com Víctor Font (per cert, Víctor; quan presentes la moció de confiança?) que volien repetir l’època gloriosa de Josep Guardiola mitjançant el cervell del seu inigualable equip. Però l’entrenador de Terrassa no va estar a l'altura del repte, i no pas per mancances tècniques, sinó per la dèria de no deixar-se ajudar i de prestar més atenció a les piulades dels periodistes esportius que no pas al tremp muscular del seu equip. El president del Barça sempre l’ha encertat quan es fia de la seva intuïció, i és així com decidí abandonar el fricandó nostrat per viatjar al nord, on diuen que la gent és d’ordre i es dedica a pencar. El resultat de tot, ja el coneixeu.

En dies com avui, encara amb la ressaca de la victòria copera, cal recordar la inigualada frase del nostre eminentíssim analista esportiu, Ernest Folch, qui va considerar que el Barça havia “fitxat un entrenador de gimnàs amb un pito.” Sí, Ernest, un pito, dos picarols... i un cervell a prova de bales! Amb una rapidesa lumínica, Hansi Flick no només ha fet allò que els cursis anomenen “tornar la il·lusió al barcelonisme”, sinó que ha ressuscitat una generació de jugadors que consideràvem pràcticament morts —com ara Lewandowski, de Jong o Raphinha— convertint el cristall de les cames de Pedri en un timó que no té igual en tot el planeta. Avui tothom celebra encara el gol de Koundé, però jo orgasmo més quan el nostre míster s’alça de la banqueta, marca la línia d’offside als defenses i tots el segueixen com si llurs mans fossin les delimitacions epistemològiques d’en Kant.

Dissabte passat, talment com Mourinho va fer amb Guardiola, el Barça va dilapidar l’hegemonia del Reial Madrid (espectacular, cal reconèixer-ho!) amb una victòria que és l’inici d’una nova era. Encara queda un saquet de punts a la lliga, però ningú dubta que els merengues no s’alçaran d’aquesta plantofada i, ben segur, el proper clàssic esdevindrà l’estocada final als nostres admirables enemics. No obstant això, cal pensar molt seriosament en els italians, que tenen Maquiavel incrustat al genoll i te la poden cardar a la mínima que et despistis; el proper dimecres, el Barça jugarà la final anticipada de la Champions, i servidora no té cap dubte que, en cas de passar aquest darrer tràngol, s’imposarà a Múnic amb certa facilitat (car, com em va dir una vegada en Pep, aquests partits els guanya la samarreta). Avui pensem seriosament en un triplet; fa un any, la idea ens faria petar de riure.

Laporta-Flick, aquest és el binomi d’ordre i aventura que representa l’únic far engrescador que hi ha a la Catalunya espantosa del postprocés. Tenim la immensa sort que el Barça és guiat per dos homes profundament aliens a la moral derrotista de la nostra tribu

Aquesta situació no és fruit d’un dia, i seria impensable sense el lideratge del president Laporta. Molts se’n fotien, pensant que les segones parts sempre són caricatures del passat; d’altres s’han passat més temps escatint l’estat de la seva panxa que no pas admirant les cabrioles d’un home que es trobà el Barça en un estat econòmic com per tancar-lo (a diferència d’altres, i això l’honora, no va denunciar penalment els indocumentats que deixaren la caixa tan buida com per tenir dificultats per pagar els conserges). Potser no t’agrada el seu estil, i voldries un president avorrit i convergent com un caldet d’aquests espantosos que et fa la Meritxell per sopar; però en un món en guerra, com el de la política o el del futbol, o et refies de titans o ja pots acabar fent-se seguidor del Girona, aquell equip tan enrotllat i que la tocava amb tanta alegria... i que ara resa per no baixar a segona.

Laporta-Flick, aquest és el binomi d’ordre i aventura que representa l’únic far engrescador que hi ha a la Catalunya espantosa del postprocés. Tenim la immensa sort que el Barça és guiat per dos homes profundament aliens a la moral derrotista de la nostra tribu, i és per això que recomano al president que faci conèixer amb comptagotes el país al nostre meravellós entrenador; fes-ho per capítols, presi, perquè hem d’evitar de totes passades que se’ns converteixi en un militant de l’ANC, que acabi commovent-se amb les insofribles lletres d’en Lluís Llach i que encara digui allò que “l’important és participar”. Que ens conegui i formi part de nosaltres, natürlich, però d’una forma moderada. Avui és normal que us trobeu millor, perquè acostumar-se al fet que guanyar és normal és una cosa saníssima. I és una sensació que no serà passatgera. El dream teen és una realitat... i ben aviat tornem a l’estadi.