En aquests moments a Catalunya mana l’actualitat política. Però aquesta realitat no pot de cap de les maneres deixar en un segon pla que el pròxim 17 d’octubre es commemora el Dia Internacional per a l’erradicació de la pobresa.

Sembla que les xifres macroeconòmiques tenen dret a amagar la realitat del país i invisibilitzar la pobresa. És una doble penalització personal per a aquelles persones que la pateixen, ja que a la manca de recursos vitals s'hi suma una societat que els condemna a l’ostracisme, obviant una societat que viu a dues velocitats, entre els que se'n surten i els que no. Però també ens aboca com a país a no poder reconèixer-nos com a societat avançada, mentre les desigualtats imperin al nostre entorn.

Amb l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, com a habitants de la Terra, ens conjuràvem amb una sèrie de drets fonamentals i, concretament en el seu article 25, es propugnava que tothom té dret a una vida digna i que els estats són els responsables de fer-ho efectiu. Posteriorment hi ha hagut diferents pactes i tractats internacionals, així com els anomenats Objectius del Mil·lenni, que posteriorment serien els Objectius del desenvolupament sostenible. Tots amb el noble objectiu d’erradicar la pobresa al món. Més enllà de les declaracions grandiloqüents, i les ingents quantitats de diners abocades en emergències i en plans estructurals, és veritat que aquest segle XXI no ens ha portat gaires avenços en termes de justícia global. Fam, catàstrofes naturals, esclavatge, treball infantil... malauradament encara avui són a l’agenda i ens condicionen les nostres vides.

És veritat que aquest segle XXI no ens ha portat gaires avenços en termes de justícia global

A Catalunya tampoc podem mirar-nos al mirall dels països que es poden moure i ser reconeguts pel benestar en què viuen els nostres ciutadans i ciutadanes. I la maleïda crisi, acompanyada de la no menys maleïda austeritat, no ha ajudat en res. Ans al contrari: ha agreujat la situació.

La pobresa és multidimensional, mentre que la seva culpa només té un rostre. Per començar: la fam. Segons el prestigiós informe sobre desigualtats elaborat per FOESSA, el 16% de la població reconeix que per motius econòmics no pot tenir una dieta adequada. I el Síndic de Greuges l’any 2013 ens va haver d’alertar que a Catalunya hi havia malnutrició infantil. El segon rostre de la pobresa es refereix a l’educació. Un infant que al seu entorn familiar no té garantits els mínims vitals té problemes reals per estar en iguals condicions que els seus companys d'escola, de la mateixa manera que no té les mateixes oportunitats pel que fa a activitats de reforç o extraescolars. Igualment que —per aportar un sou a casa— tindrà més dificultat de continuar els estudis. L’accés a l’habitatge és un factor determinant per al desenvolupament personal. L’exclusió residencial al nostre país ha sigut un dels punts més febles de la crisi. És veritat que sembla que el mercat immobiliari remunta, però en mans de fons d’inversió i persones de fora. Mentrestant, el mercat del lloguer llangueix sense remei. Salut, prestacions socials, medi ambient, drets dels refugiats... són altres factors de la pobresa estructural a casa nostra, però el pal de paller continua sent el món laboral. Des de la crisi a Catalunya ha emergit la pobresa laboral —unes 400.000 persones— que tot i tenir feina no arriben a final de mes. Reformes laborals, de les pensions... han reactivat l’economia dels rics, per bandejar l’economia dels pobres.

Anteriorment he dit que la pobresa tenia molts rostres mentre que els culpables només en tenien un: la cobdícia del capitalisme “casino” que fa ballar els governs sota el seu compàs i és capaç de boicotejar reformes fiscals o bé dictar textualment reformes estructurals com la darrera reforma laboral, feta sota els paràmetres de la CEOE.

Les sortides de la pobresa al món es troben interconnectades. Hem d’actuar. I no en termes ni de caritat ni de beneficència

Malgrat aquest panorama, a casa nostra tenim una societat civil organitzada que, com sempre, ha fet un pas endavant. I uns treballadors i treballadores socials que amb pocs recursos ho han donat tot durant aquests anys, conjuntament amb uns alcaldes i alcaldesses que han obrat verdaders miracles. I uns sindicats que continuen sols reclamant increments salarials. Sort n’hem tingut d’aquest còctel de gent que ha fet de dic de contenció, perquè si no potser estaríem pitjor.

En aquest panorama haurem d’estar atents a com ajudarà a pal·liar la pobresa la renda garantida de ciutadania. És un misteri saber si realment aconseguirà que al nostre país ningú tingui privació material severa i com actuarà en la reducció de les desigualtats.

Cal cercar solucions corals contra la pobresa, per aconseguir justícia global. Perquè si un treballador de Bangladesh cobra per anar a la fàbrica un salari de misèria, aquest fet té conseqüències en la desnutrició d’un nen de casa nostra. Les sortides de la pobresa al món es troben interconnectades. Hem d’actuar. I no en termes ni de caritat ni de beneficència. Si no donaríem la raó als que creuen que la pobresa és estructural. La fiscalitat com a verdadera eina de redistribució de la riquesa, societats plenament democràtiques i un treball digne estan a la primera línia de la trinxera. Només així construirem societats inclusives i no excloents.

El 17 d’octubre tornarem a reivindicar la pobresa zero. Perquè el millor favor que ens podem fer com a societat és anul·lar aquest dia de l’agenda.