Un euro amb seixanta-quatre cèntims... El preu d’un cafè amb llet. D’un croissant de xocolata. D’un te. Aquest mes, les vídues d’aquest país rebran una carta de la ministra d’Empleo en què se’ls certifica que la seva pensió s'apujarà 1,64 €.

A la resta de pensionistes, la quantitat per al 2018 se’ls incrementarà, de mitjana, 2,4 €. Aquest fet es produirà perquè el govern espanyol ha aprovat que les pensions s’incrementin un 0,25%. I això passarà malgrat que totes les previsions preveuen que els preus s’apugin un 1,5%.

És evident que el futur és una incògnita i que tot són previsions, que molts cops fallen. Però del que sí que ja podem passar comptes cronològicament és del mal que ha produït a l’economia l’obstinació malaltissa del govern de l’Estat per posar fi al sistema públic de pensions, per dues vies: perquè s’esgotin els fons i perquè s’acabi la paciència dels pensionistes, cada cop més empobrits.

L’any 2010 fou el darrer que les pensions varen créixer d’acord amb l’increment de preus. A partir d’aleshores, l’Estat s’ha recolzat amb diferents fórmules: des de la congelació l’any 2011 —l’any 1 de l’austeritat—, amb un increment lineal de l’1% per al 2012, passant per una revalorització d’entre l’1 i el 2% per a l’any 2013, acabant, a partir del 2014, amb el canvi de la llei i successivament amb increments del 0,25%.

M’agradaria que els defensors de la sagrada Constitució espanyola posessin l’acompliment d’alguns dels articles a les seves prioritats i ho defensessin tan fortament com ho fan amb alguns altres

Durant tots aquests anys els pensionistes han anat perdent poder adquisitiu (menys el 2013, quan l’IPC va baixar un 0,2% i les pensions es van apujar entre l’1, les més altes, i el 2%, les més baixes). Si mirem l’increment acumulat del cost de la vida veiem que des del 2010 les pensions s’han vist incrementades entre un 3 i un 4%, mentre que l’IPC ha pujat un 7,7%. Així doncs, i de mitjana, cada pensionista ha perdut 2.387 euros. O, dit d’una altra manera, si les pensions s’haguessin actualitzat d’acord amb l’evolució dels preus, serien, de mitjana, 432 € anuals superiors.

El que fredament són xifres, esdevé realitat per a moltes llars d’aquest país. I, personalment, m’agradaria que els defensors de la sagrada Constitució espanyola posessin l’acompliment d’alguns dels articles a les seves prioritats i ho defensessin tan fortament com ho fan amb alguns altres.

L’article 50 de la Carta Magna defineix que els poders públics han de garantir pensions periòdicament actualitzades i suficients per al sosteniment de la tercera edat. I el que queda demostrat és que ni s’actualitzen periòdicament —si més no des del 2011— ni són suficients —de mitjana, 955€ al mes. On és aquí el Tribunal Constitucional? On són els partits polítics quan ho han de posar al centre de l’agenda política?

El sistema públic de pensions té problemes, és cert. Però com més passin els anys, si no s’hi posa remei, aquesta realitat anirà a pitjor. Si cauen els ingressos —per culpa del treball precari i del pagament a costa dels comptes de la Seguretat Social de despeses que no toquen— i es permet que el sistema financer continuï fent propaganda de plans privats de pensions cap a una majoria de població que no s’ho pot permetre, haurem begut oli.

A l’Estat hi tenim un govern hipòcrita. Un govern que rescata radials i que, malgrat el que diu la justícia, ens farà pagar el Castor.

Anem contra rellotge, però encara podem salvar el sistema públic. No s’hi val de pensar que el temps ho cura tot, i molt menys amagar el cap sota l’ala posposant decisions que són urgents. I aquests reptes s’han de situar en el context del diàleg social. I sobretot afrontar les decisions de cara. I és urgent derogar la llei que situa l’índex de revalorització de les pensions (IRP) i que condemna pràcticament a perpetuïtat l’increment d’un 0,25%. Aquesta nova legislació també afegeix que si diferents dades econòmiques anessin bé totes alhora, es podria fer un increment equivalent a l’IPC més un 0,50%. El que demana aquesta segona fórmula és pràcticament impossible que es compleixi, que es dugui a terme. És a dir, si no hi posem remei, tenim un increment de tan sols un 0,25% per anys i anys.

Rescatar les autopistes fallides ha costat 2.000 milions d’euros a l’erari públic. Revaloritzar les pensions només per al 2017 d’acord amb l’IPC hauria costat 1.500 milions. Diners de tothom! La indecència és tan gran i tan enorme que el pitjor de tot és que el govern de l’Estat ni tan sols ens fa ruboritzar quan ens diu que l’economia va bé. Suposo que això és cert per a la macroeconomia, però el que diu l’estadística s’ha de traslladar a les persones. I si sembla que hi ha consens en el fet que els salaris s’han d’incrementar —ja veurem la realitat—, no es pot deixar els pensionistes bandejats de la recuperació econòmica.

A l’Estat hi tenim un govern hipòcrita. Un govern que rescata radials i que, malgrat el que diu la justícia, ens farà pagar el Castor.

I amb la mateixa hipocresia que gasten ells, jo els demano, a les vídues d’aquest país, que amb l’euro amb seixanta-quatre cèntims de més que cobraran mensualment es prenguin un cafè amb llet a la salut de Fátima Báñez.