Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, ha dit aquesta setmana que no farà vacances. I ho ha dit amb altivesa, convençuda que la seva decisió ha de ser un exemple per a tothom. No fer vacances com a símbol que cal treballar com més hores millor, i com a imatge d’una nova modernitat que cada dia ens fa més esclaus i amb menys drets.

Darrere d’aquesta decisió personal hi ha una ofensiva del llenguatge. De seguida els mitjans de comunicació s’han posat a discutir si les vacances són un dret o bé una obligació. N’estic farta d’eufemismes i que usant les paraules em construeixin un relat kafkià. L’altre dia llegia una entrevista a un empresari que afirmava que ell no tenia treballadors, sinó col·laboradors. Mala paraula per explicar que tenia autònoms dependents a qui explotava i usava segons la seva conveniència. Les vagues darrerament són culpa dels treballadors que no volen treballar, i no pas culpa dels mals empresaris o polítics, que són els que prenen decisions. Als nens i nenes del nostre país se’ls ha d’ensenyar des de l’escola que han de ser emprenedors, dient-los així que la vida és una individualitat i no una col·lectivitat. I se’ls ha d’ensenyar economia des de ben petits, no fos cas que coneguessin l’estatut dels treballadors i els seus drets.

Als nens i nenes del nostre país se’ls ha d’ensenyar des de l’escola que han de ser emprenedors, dient-los així que la vida és una individualitat i no una col·lectivitat

I ara Cifuentes obre un nou meló, i tots hi caiem de quatre grapes. Aquesta senyora, en primer terme hauria de pensar que no és el mateix la seva tasca a la Real Casa de Correos de Madrid, que la d’un professor amb la salut mental al límit el mes de juny, després d’inacabables hores de classe. O que la d’una persona que treballa a la línia d’una fàbrica, que les seves articulacions i músculs necessiten descansar. I tampoc no és comparable a la d’una persona de la sanitat que veu un pacient cada cinc minuts o a la d’un cambrer que té quinze taules per servir.

Les vacances són bones per natura i necessàries per a la salut i l’economia del país. Ens vanagloriem de ser un país que té unes altes taxes d’ocupació turística. La majoria, turisme interior. Aquest fet s’ha convertit en un dels millors motors de l’economia de casa nostra i del món. Però fer vacances és bo per a la productivitat de les empreses, i sobretot millora la salut tant física com mental dels treballadors i treballadores. Desconnectar és sa per tornar amb energia renovada.

Fer vacances és bo per a la productivitat de les empreses, i sobretot millora la salut tant física com mental dels treballadors i treballadores

A més a més, l’estatut dels treballadors és clar. En l’article 38, afirma que les vacances no són substituïbles i que no poden tenir una durada inferior a trenta dies naturals a pactar en el conveni col·lectiu o bé en el contracte laboral, i que el treballador o treballadora les ha de conèixer abans de dos mesos del seu gaudi —és evident que segons la durada del contracte la casuística varia—. A més a més, en casos de maternitat, paternitat o bé adopció, se sumaran a les baixes preceptives, i en cas de baixa per incapacitat temporal també es gaudiran, sempre que hagin passat divuit mesos des del seu període natural pel qual s’han generat. A més a més, la jurisprudència també ha sigut molt curosa a protegir el dret a fer vacances, i aquestes formen part del nucli dur de les relacions laborals al nostre país.

No penso caure en el seu parany. Cifuentes diu que les vacances són “una opció”. Per mi, no. Són el meu dret i la meva obligació mental. Marxaré ben lluny d’aquest país on gent com ella amb responsabilitats públiques pot fer afirmacions com aquesta amb lleugeresa, desconnectaré, i des d’algun punt de la platja primer, i després de les muntanyes, agrairé els qui cada dia defensen els meus drets, perquè jo només m’hagi de dedicar a gaudir-los. Cifuentes no tanca per vacances, jo sí. Amb convicció.