Aquest passat 2 de març es commemoraven deu anys de l’aprovació de la Llei Orgànica 3/2007 d'igualtat efectiva entre homes i dones. Sota el govern de Rodríguez Zapatero naixia una nova legislació que volia passar de la igualtat formal a la real. I com passa amb moltes lleis i acords a l'Estat espanyol, el pas dels anys ha demostrat que eren mesures més declaratives que executives. Més enfocades de cara a la galeria, que basades en el convenciment que les coses podien canviar.

Un dels elements nuclears de la desigualtat entre homes i dones el trobem al món laboral. La llei preveia alguns elements clarament positius aleshores, com l’ampliació dels permisos de paternitat i la supressió i la flexibilització dels requisits de cotització i dels períodes de carència per tenir dret al cobrament de les prestacions per maternitat.

Malgrat aquesta realitat beneficiosa, l’element central —i per mi, cabdal— era la voluntat de lluitar per la igualtat des de l’empresa. La llei establia que totes les empreses de més de 250 treballadors havien de negociar amb la representació legal dels treballadors un pla d’igualtat que considerés elements com les retribucions, l’accés a l’ocupació, la classificació professional, l’ordenació del temps de treball i les actuacions davant l’assetjament sexual. I tota l’Administració pública, independentment de la seves dimensions, també havia de proveir-se de plans d'igualtat. Aquesta iniciativa tenia de positiu, entre d’altres coses, que obligava que la igualtat fos un element nuclear a l’empresa. Doncs bé, deu anys després, només el 4,2% de les empreses de Catalunya obligades a tenir un pla d’igualtat el tenen: 75 empreses de 1796. Lamentable. D’altra banda, la llei remetia les empreses més petites al conveni sectorial de referència. Convé recordar que som un país de microempreses i PIMEs. Aquí tampoc s’ha avançat. A més, la llei tenia grans llacunes, com el règim sancionador —si no hi ha punibilitat, és difícil de fer complir la llei.

Hem perdut deu anys. Hem fet petites passes, és cert, en la igualtat efectiva al món laboral. Però veníem de tan lluny que necessitàvem caminar més de pressa. I avui, la precarietat s’estén a tot el mercat de treball, però fonamentalment té rostre de dona. Tres de cada quatre contractes a temps parcial són de dones i les excedències i els permisos tenen rostre femení. A més, la disminució dels alts índexs d’atur femení va molt més lenta que la dels índexs d’atur masculí.

Som a l’any 2017 i continuem preguntant-nos el perquè d’una societat tan poc igualitària. En el pla social, segurament hem guanyat la batalla: ningú no juga a ser políticament incorrecte. Si sortiu al carrer i pregunteu, tothom diu que cal reequilibrar els dos sexes. Els representants polítics, també. Què passa, doncs? Moltes coses, probablement. Però per a mi, una de fonamental és que a molts empresaris del país (amb honroses excepcions) ja els va bé tenir mà d’obra barata. I que les lleis, per si soles, no garanteixen canvis socials.

La llei era un senyal. Un senyal que els poders públics apostaven a través de la legislació per la igualtat real. Però avui, deu anys després, la seva avaluació també és un símptoma: el camí recorregut ha estat mediocre i ens queda molt per fer. Posem-hi ganes, empenta i, sobretot, creguem-hi.