Insinuacions. Comentaris fora de to. Suposats tòpics que “fan gràcia”. Tocaments. I, finalment, agressions. La gran majoria de dones ens hem trobat amb algun d’aquests exemples en el nostre lloc de treball. Aquesta realitat té un nom: assetjament sexual o per raó de gènere. I és més comú del que sembla a les nostres empreses. De fet, diferents estudis certifiquen que una de cada cinc dones rebran algun tipus d’aquesta violència al llarg de la seva carrera professional.

Acceptem-ho, on probablement ens passem més hores és a la feina. I és on patim —en silenci, majoritàriament— l’assetjament sexual. Moltes vegades en el silenci de la nostra pròpia vergonya. A vegades, amb el silenci còmplice de companys. I de companyes. A voltes, amb la mirada dissimulada del propi superior jeràrquic. I passen els dies i les hores, i el que ha de ser un lloc segur es converteix en un malson. I molta gent, quan goses parlar d’aquest tema en públic, és capaç de contestar: això a les empreses sempre ha passat. Com si la reiteració i la història ens donés una excusa per perpetuar les injustícies.

Què cal fer, doncs, per eliminar aquesta epidèmia? En primer lloc: fer-ho visible. Parlar-ne. I, si convé, cercar ajuda. La llei ha avançat molt. I des de l’any 2007 s’obliga a les empreses a tenir protocols per actuar en cas d’assetjament. Tenim lleis, també, com la Llei orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva entre homes i dones, i l’article 33 de la Llei 17/2015, d’igualtat efectiva entre homes i dones, que ens posa deures tant a l’empresa com als representants dels treballadors i treballadores. Pel que fa a les primeres, les obliga a promoure espais de treball que evitin comportaments indesitjats i els obliga a arbitrar l’actuació a seguir per investigar les denúncies. També és seva l’obligació de garantir la informació, sensibilització i formació a tot el personal. I pel que fa als representants dels treballadors, els implica en el seguiment i la protecció dels seus companys i companyes. També hem de ser capaços d’inserir aquests protocols dins de la negociació col·lectiva. I posar en el centre de les relacions laborals l’eliminació d’aquesta violència.

Només que quedi un cas de violència de gènere, ens ocupa a tots i totes. Ens volem vives a casa, en l’esfera privada. Però també ens volem lliures d’assetjament a la feina

A més a més, cal que l’Organització Internacional del Treball (OIT) impulsi un conveni per protegir les treballadores d’arreu del món. Afortunadament, en el nostre entorn tenim una certa agenda davant d’aquests casos, però no totes les treballadores del planeta ho poden dir, i cal establir mecanismes d’eliminació de l’assetjament des d’una visió global.

Avui som 25 de novembre i commemorem el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere. Tot el dia recordarem les vuit dones que enguany a Catalunya han perdut la vida, víctimes de la violència de gènere. I les estadístiques oficials ens diran que les denúncies per aquesta xacra han crescut un 21% des de l’any passat. Hi ha més violència? O, senzillament, les dones hem decidit perdre la por i allò que era domèstic ha passat a ser públic? Segurament una mica de tot.

És veritat que en els darrers anys hem avançat molt. Tant legalment com socialment. Però només que quedi un cas de violència de gènere, ens ocupa a tots i totes. Ens volem vives a casa, en l’esfera privada. Però també ens volem lliures d’assetjament a la feina. Per això, “a la feina, deixa’m en pau!”.