Dimarts passat, una patronal catalana va organitzar una jornada sota el lema "Cap a una nova reforma laboral". La veritat és que el títol sobta, tant pel moment com pels objectius. Pel moment, perquè és ara quan es comencen a veure les conseqüències de les dues anteriors reformes laborals —una sota mandat del PSOE i l’altra sota els auspicis del PP— i pels objectius, que no són altres, tal com es van fer notori durant la jornada, de reduir la indemnització per acomiadament i, sobretot, eliminar traves burocràtiques.

Però anem a pams. Quin és el llegat de les dues darreres reformes laborals? En primer lloc, només cinc de cada cent contractes laborals signats són fixos i a temps complet. O el que és el mateix, el noranta-cinc per cent dels contractes signats són d’allò que en diríem “de mala qualitat”. D’aquí que tinguem una altíssima rotació del mercat de treball que genera una inseguretat brutal als treballadors i treballadores. A més a més, tenim un abús sense precedents dels contractes d’obra i servei i dels de circumstàncies de la producció. I és aquí on trobem el problema més gran: la causalitat d’aquesta modalitat contractual. Avui, lluny d’utilitzar-se per a aquells objectius que es van crear (per circumstàncies excepcionals) es fan servir per tenir mà d’obra barata i mal pagada, fàcil d’acomiadar i, sobretot, dòcil. El problema no radica en aquesta forma de contractació, sinó en la seva utilització fraudulenta sense cap mena de causalitat. I en la inspecció de treball, que hauria d’actuar i no ho fa. Una altra de les conseqüències fonamentals de les reformes laborals ha sigut l’abaratiment progressiu de l’acomiadament. Aquells anys en què se signaven acomiadaments de seixanta dies per any treballat han passat a millor glòria. I a aquest fet, s’hi ha d’afegir l’entrada de l’explotació legal dels treballadors, que ha significat l’entrada de les empreses multiserveis. A més a més, el mantra que l’acomiadament és car i difícil, no és veritat. Als empresaris els surt molt barat quan hi ha una causa objectiva per acomiadar, i cada vegada paguen menys quan no hi ha causa. El preu d’un improcedent sense justificació és de trenta-tres dies. Situar el preu de l’acomiadament com a car quan es volen fer les coses malament, és directament mala fe.

En resum i a grans trets, les reformes laborals han sigut una bicoca per als empresaris i una catàstrofe per als treballadors i treballadores, que han hagut de batallar per garantir la ultraactivitat dels convenis i mantenir-se senzillament en mode supervivència. Ha sigut la gran victòria de la troica i dels mercats financers per deixar molt clar que qui té la paella pel mànec són ells. I el que és més perillós: abans existia el dret del treball. Ara, malauradament, ens trobem davant d’un dret perillosament esbiaixat cap al dret de l’empresari.

Cal una reforma urgent, i tant que cal, però que retorni l’equilibri entre el poder de l’empresari i els drets dels treballadors

I mentrestant, les desigualtats s’han accelerat i la precarietat laboral i social s’ha institucionalitzat. Les rendes salarials a Catalunya han passat de representar del 48,5% el 2007 al 45,9% el 2016. En canvi, les rendes empresarials es recuperen. Ràpidament. I en tot aquest context, proposar una reforma laboral quan la darrera ha caigut amb tot el seu pes contra els treballadors i treballadores és una perillosa provocació, perquè al final, en un moment de fortes convulsions, si la societat creu que el que està passant és una presa de pèl, pot explotar.

Molts cops aquest país funciona gràcies a eufemismes. Quan hi havia crisi tots hi havíem de posar el coll. I les elits gairebé ens van convèncer que vivíem per sobre de les nostres possibilitats culpabilitzant-nos del que passava. Ara que diuen que l’economia va bé, ens diuen que és necessària una altra volta de cargol. Ens diuen allò tan català de si no vols caldo, dues tasses. Una altra reforma laboral. I només verbalitzar-ho ja és una greu irresponsabilitat. Els empresaris no tenen un problema de flexibilitat ni interna ni externa. Tenen més de setze modalitats contractuals per fer servir —sempre que s’usin de forma correcta— i la flexibilitat interna es resol a través d’acords dins la negociació col·lectiva.

Catalunya sempre ha tingut grans empresaris. Visionaris. I en té. I fins i tot, persones afins a elles, com l’expresident del Cercle d’Economia, Anton Costas, que pronostica el problema de les desigualtats. Hi havia una etapa en què els empresaris sabien que els equilibris s’havien de mantenir. Però ara han entrat –alguns– en la dinàmica pura i dura no de produir riquesa social, laboral i territorial, sinó de pujar al carro dels beneficis sense fi. I han de saber que aquest fet té conseqüències.

Estic a favor del títol de la jornada "Cap a una nova reforma laboral". Cal una reforma urgent, i tant que cal, però que retorni l’equilibri entre el poder de l’empresari i els drets dels treballadors, i que torni a fer prevaldre els convenis sectorials per damunt dels de les empreses.  Cal que la dignitat torni al món del treball, i sobretot, que es reparteixin els beneficis. Hi ha majoria parlamentària per fer-ho. Que ningú no es faci l’orni. Ni intenti edulcorar les anteriors reformes laborals. Senzillament, s’han de derogar i fer-ne una de nova. Una llei que tingui clar que les forces del capital i del treball val més que es complementin, abans que siguin antagòniques. Si no, després sorgeixen els monstres.