Fa pocs dies Francisco Marhuenda en un programa matinal va confessar “estar fins als nassos que nouvinguts com Pisarello vinguin a dir-nos com hem de ser”. Aquesta frase amaga tot un món ple d’hostilitats, prejudicis i pors, i que el que fan és generar comportaments de xenofòbia i classisme.

Anem a pams. Perquè, que és un “nouvingut”, Gerardo Pisarello? Suposo que es referia al fet que el tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona va néixer a l’Argentina i per això és considerat així. Diria mai aquesta frase dirigida a la reina emèrita Sofia, nascuda a Grècia, o a qualsevol futbolista? Suposo que la procedència té a veure amb l’estatus per determinar qui és benvingut i qui no. Però també té molt a veure amb la ideologia: des de l’altar de la il·lustració, qui pensa com ell, és dels seus. Els altres, no. Però, a més a més, també desprèn tics de classisme. Perquè, per a la gent com ell, una persona del servei de la neteja explotada pels rics als barris alts de Barcelona sempre serà una persona acabada d’arribar.

En la segona part de la frase, Marhuenda afirma que gent de fora no ens ha de dir com hem de ser. L’heu sentit queixar-se que Vargas Llosa, un peruà, vingués a Barcelona a les manifestacions per interferir sobre el futur de Catalunya? Perquè, segons ell, on és el límit o què vol dir de fora? De l’Estat espanyol? Perquè suposo que la crítica no inclou Inés Arrimadas, una —segons els seus paràmetres— nouvinguda de Jerez que es passa el dia donant-nos lliçons.

Les identitats són complexes i se sumen. I aquí no demanem, ni ho farem mai, renunciar a unes per assumir-ne d'altres

A Catalunya sempre hem compartit aquell concepte tan candelià i que després va ser modelat per Pujol, que “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Sense excepcions. Gràcies a aquests paràmetres, hem creat una societat inclusiva, en la qual tots hem posat el nostre granet de sorra per tirar endavant. I mai no hem posat en parcel·les les persones per la seva procedència. Aquesta política ha fet que des de les primeres generacions la gent s’hagi sentit part de Catalunya i que no hàgim tingut una societat segmentada i dual. Perquè les identitats són complexes i se sumen. I aquí no demanem, ni ho farem mai, renunciar a unes per assumir-ne d’altres. Sentir-se argentí, manxec o andalús mai no ha entrat en confrontació amb sentir-se català. Però tampoc amb sentir-se espanyol, ni europeu, ni ciutadà del món. Perquè el conflicte que vivim amb l’Estat no és de sentiments, ni de procedències. Va de futur i de maneres i formes de veure el món. I cada dia aquest abisme es fa més gran.

Si el senyor Pisarello és considerat un nouvingut pel poc temps que viu aquí, ho puc acceptar. Ho és, realment. El problema és que aquest fet cronològic sigui una barrera perquè participi amb plenes garanties i plenitud en la nostra vida social i política, i a això m’hi nego. Perquè segurament ha fet més ell (o qualsevol altra persona que visqui aquí des de fa poc temps) lluitant i participant en la nostra societat civil, que insignes prohoms d’aquest país que porten les fàbriques a la Indonèsia i els impostos a Luxemburg. Perquè ser català no és només una concessió de naixement, sinó que és una pràctica diària, un compromís amb la societat en què vivim. Puc discrepar moltíssim amb el senyor Pisarello. Però les meves discrepàncies mai no es fonamentaran en la seva procedència. Perquè, com tothom, vingui d’on vingui, ideològicament és un nouvingut molt benvingut.