Al carrer fa dies que hi ha molt de soroll. I com sempre, això és un bon termòmetre de la situació social. Més enllà de les enquestes, les manifestacions ajuden a crear estats d’ànim i també d’opinió. I Rajoy sap molt bé que la vaga feminista va ser una gran mobilització i que els jubilats i jubilades han decidit prendre’s la seva pèrdua de poder adquisitiu com una qüestió gairebé personal. I tenen temps, molt de temps, per fer posar vermell el govern del Partit Popular. En aquest còctel de convulsions falten els joves, que en qualsevol moment i pel fet menys important o senzillament per mimetisme, poden encendre una guspira i afegir-se a la gresca contra M. Rajoy. De fet, ja tarden, i se’ls troba a faltar.

I davant d’aquest escenari, arriben les urgències. Al govern central se li acaba l’excusa de Catalunya i sap que ha de sortir de la paràlisi i aprovar uns pressupostos. I que ho tenen ben magre. El PNB sempre ha sigut possibilista, però en aquests moments els seus dirigents saben perfectament que les seves bases no els perdonarien que giressin l’esquena a Catalunya. Si fos per ells, donarien suport als comptes del Partit Popular. Però els militants, fortament ideologitzats, volen donar una oportunitat al nostre país. En aquest context, les urgències del PP han fet que s’implorés la cessió de cinc diputats al PSOE. Pedro Sánchez també sap que deu la seva victòria a les seves bases, i que ara que les ha atiat amb el tema de les dones i les pensions difícilment perdonarien una concessió com aquesta a Rajoy. Però, al final, per tot plegat, sempre es pot acomodar al sentit d’Estat.

Com sempre, les urgències electoralistes han fet caure en alguns paranys els pressupostos presentats per Cristóbal Montoro. I, evidentment, hi ha algunes trampes escandaloses. Pel que fa als ingressos tributaris, el govern espanyol admet una pèrdua de capacitat recaptatòria de 1.256 milions d’euros via impost de societats. Si hi ha recuperació econòmica, per què no creixen els ingressos en aquest concepte? Trampa. En canvi, el projecte de pressupostos incrementa la recaptació en concepte d’IVA (un 30%), un impost que afecta tothom per igual i que és més regressiu per a les classes baixes. Ara bé, parlar d’IVA superreduït o hiperreduït per productes bàsics com els bolquers per als nadons, ni parlar-ne. És a dir, reduïm ingressos a empreses mentre gravem més la societat en general. Mentrestant i en paral·lel, també es projecta una reforma de l’IRPF que vol millorar el tractament fiscal de les rendes entre els 14.000 i 18.000 euros i que pot tenir un impacte en la recaptació de 2.000 milions d’euros d’entrades. Menys ingressos a les arques públiques, un sistema fiscal més regressiu i menys polítiques socials, que equival a menys estat del benestar.

Rajoy i Rivera ens volen aixecar la camisa. Fent-nos pagar més als treballadors i treballadores i donant almoina als pensionistes

Heus aquí l’equació màgica de Rivera i Rajoy. Ells diuen que són els pressupostos més socials de la història, mentre fem pagar més a qui menys té. Però a més a més, el duet liberal ens vol aixecar la camisa a tots i especialment als pensionistes. Del clam dels jubilats, en volen sortir amb una reforma clarament electoralista i arbitrària. És cert que és important elevar les pensions als qui menys cobren. Però això no seria necessari si es derogués la llei actual i es tornés a indexar la revalorització de les pensions segons l’IPC. Apuntar les solucions als pressupostos és posar un pegat a una via d’aigua. Tapar el forat per moments mentre els ingressos disminueixen i vols fer veure que t’importa la sort i la vida dels 9 milions de pensionistes. I tant Rajoy com Rivera saben que no poden anar aprovant cada any subterfugis legals per anar acontentant els jubilats. I han de saber els jubilats que no es poden quedar cada any a mercè de decisions pressupostàries fetes de cara a la galeria.

És per aquest motiu que cal continuar la lluita per unes pensions dignes i perquè es revaloritzin d’acord amb l’IPC. Cal que s’elimini l’índex de revalorització i el factor de sostenibilitat, i que Rajoy i Rivera vagin amb propostes sòlides i consensuades perquè el Pacte de Toledo afronti el futur amb garanties i asseguri el sistema públic de pensions.

Rajoy i Rivera ens volen aixecar la camisa. Fent-nos pagar més als treballadors i treballadores i donant almoina als pensionistes. Ens han aixecat la camisa. O això creuen. Per això cal continuar la lluita. Aquest 14 d’abril els jubilats, estudiants i treballadors sortirem al carrer per unes pensions dignes. Perquè és la lluita de tots. Traguem-los la careta. No ens enganyen.