Fa pocs dies un grup de professionals de la recerca, emparats pels sindicats majoritaris, van emetre el seu enèsim crit d’auxili: el sector necessita, amb urgència, un conveni col·lectiu propi que retingui el talent i que eviti la fuga de cervells cap a altres països on la recerca gaudeix de prestigi social però també d’estabilitat professional.

Un treballador de la recerca avui a Catalunya té problemes de diversa índole. En primer terme, la disparitat de condicions laborals. La majoria són contractats per projectes i programes i quan s’acaben són acomiadats. Aquest fet trenca les carreres professionals i sobretot no facilita la continuïtat de les investigacions. Avui, vora un 70% dels treballadors del sector tenen contractes temporals. Econòmicament, un investigador predoctoral a Catalunya cobra uns 11.000 euros menys que un de la UE, i si ho és postdoctoral, la diferència és de 8.000 euros l’any.

Als nostres centres de recerca hi ha investigadors que encadenen en frau de llei vuit anys de contractes. És evident que això penalitza les seves vides privades i fa que molts cops es plantegin marxar a l’exterior per tenir carreres més estables.

Aquesta inestabilitat professional i econòmica llasta les perspectives de futur de la recerca a Catalunya, i també redueix les opcions que aquest sector continuï sent un dels motors de la nostra economia. L’any 2006, els nostres centres de recerca tenien uns actius en balanç de quasi 1.000 milions d’euros i havien ingressat 495 milions. Segurament, amb la inestabilitat del personal estem posant murs a un dels sectors estratègics per tenir una economia d’excel·lència, alhora que evitem al món que les nostres produccions científiques avancin molt més ràpidament.

La gent que treballa en la recerca són els que milloren la nostra vida a través dels avenços en medecina, els que vetllen per la seguretat viària, els científics que descobreixen l’univers. Són els excel·lents entre els excel·lents

I malgrat això, el sector de la recerca gaudeix d’un ampli reconeixement internacional. Una anàlisi basada en estudis i referències a revistes de prestigi com Lancet i Nature ens situa a les posicions de sortida. Malgrat tenir els professionals en unes condicions laborals que han anat en decadència, l’any 2016, Catalunya va invertir en innovació i recerca l’1,46% del PIB davant del 3% que hi destinen els països més avançats. És a dir, malgrat les retallades (havíem arribat a invertir en innovació i recerca l’1,9% del PIB) els resultats són bons, però si no tractem bé els professionals del sector, en pocs anys podem veure com el sector s’enfonsa.

Fa pocs dies que el Govern protagonitzava un seminari que buscava la necessitat d’identificar una estratègia conjunta per avaluar l’impacte de la recerca a Catalunya i per impulsar-ne el valor social. Amb aquestes intencions es presentava la comunitat RIACat, que agrupa experts dels grans centres de recerca perquè en un futur sigui el centre de presa de decisions del sector. Aquesta és una excel·lent notícia. La Generalitat com a motor per unificar i treure més rendiment de la recerca al país. Però ens faríem un pobre favor, si no uníssim l’excel·lència de resultats amb la necessària estabilitat i dignitat professional.

Molts cops quan parlem de treballadors i treballadores d’un sector ho fem a l’engròs. Però la gent que treballa en la recerca són els que milloren la nostra vida a través dels avenços en medecina, els que vetllen per la seguretat viària, els científics que descobreixen l’univers. Són els excel·lents entre els excel·lents, i els seus esforços per millorar-nos la vida bé es mereixen un conveni propi que els faciliti una vida digna.