El pròxim dilluns, si no hi ha cap novetat, el Govern de la Generalitat, cent deu organitzacions i els agents socials signaran el Pacte per la Reforma Horària. Si una realitat s’ha imposat en els darrers anys a l’agenda social, és la insostenibilitat dels nostres ritmes de vida. Famosa és una campanya de fa uns quinze anys que tenia com a lema “A les sis a casa”. El que aleshores va semblar una sortida de to, amb el pas dels anys ha demostrat que només posant els temes d’una forma entenedora, la gent se’ls fa seus i acaben incardinant-se a la societat com quelcom indefugible.

Com passa en tots els debats, aquest ha anat evolucionant i fins i tot confonent-se. Vàrem començar parlant de conciliació de la vida laboral i familiar. A aquest fenomen se li va unir la conciliació de la vida personal. I molts cops s’ha obviat que la majoria de la societat afronta aquest debat des de punts d’inici molt diferents. Perquè no és el mateix el punt de partida de les dones que el dels homes. Com tampoc no l’és el de qui treballa a la indústria que el de qui treballa a la funció publica. Ni el de qui treballa al teatre o a les urgències mèdiques. És per això que cal un pacte global entre la societat que ens ajudi a recuperar les dues hores que tenim de desfasament amb Europa. I aquest fet, no pot comportar que uns sectors vagin en detriment d’uns altres. Cal parlar de racionalització horària a la feina, és veritat, però també a l’educació, a l’oci, als serveis públics, etc., etc.

Si els principis són diferents, també ho són els moments socials. És veritat que un grup d’activistes ha posat el focus davant d’aquesta problemàtica. Tots hem assumit que cal resincronitzar els temps, però el moment, segurament, no és el més òptim. Les darreres reformes laborals han obert la porta a la distribució irregular de la jornada. És a dir, la possibilitat de distribuir-la fins a un 10% sense acord de manera unilateral per part de l’empresari. Si alguna esperança de canvi —a part dels pactes institucionals— té la reforma horària, ve donada pels acords de flexibilitat de la jornada assolits a través de la negociació col·lectiva. Afavorint mesures com la compactació de la jornada i pactant-ne la flexibilitat, o bé retallant, en els casos on sigui possible, la presencialitat. Sembla que les parts implicades —patronals i sindicats— estan disposades a treballar-hi i ja han arribat a alguns acords globals tant en el Consell de Relacions Laborals com al CTESC.

Segurament, per sincronitzar-nos amb Europa, necessitarem un temps de transició. No ho farem d’un dia per l’altre. Però és imprescindible que les administracions públiques prediquin amb l’exemple

I també cal dir que aquest país és molt injust. En el moment que determinem que necessitem canvis, el Govern ens proposa una nova llei del comerç, amb més hores d’obertura. Això aniria contra el concepte de reforma horària que estem parlant. La pregunta és: són ciutadania de segona i no tenen drets, ells? Suposo que sí. El Govern hauria de recapacitar, i nosaltres com a persones consumidores, també. Cal anar a comprar un diumenge?

Segurament, per sincronitzar-nos amb Europa, necessitarem un temps de transició. No ho farem d’un dia per l’altre. Però és imprescindible que les administracions públiques prediquin amb l’exemple. Obrint i tancant serveis en horaris racionals —sempre que no vagin lligats a urgències i emergències— i que els seus propis treballadors i treballadores en puguin donar exemple. Igual que n’han de donar exemple els mitjans de comunicació públics. Alguns programes televisius són senzillament antiracionals pel que fa als horaris.

I és evident que aquest futur pacte pel temps ha de tenir un valor afegit. Ha d’anar acompanyat de més corresponsabilitat entre homes i dones. Si racionalitzem els horaris, si apostem per poder viure millor, aquest fet ha de revertir en tota la societat. Malament rai si el que fa és continuar fent recaure la responsabilitat de les cures i la llar en les dones.

Escric aquest article des d’Essen. Una de les capitals de les empreses siderometal·lúrgiques d’Alemanya. La persona amb qui he quedat per sopar em recollirà a l’hotel a les set. Soparem a dos quarts de vuit. A Catalunya normalment sortiria de la feina a aquesta hora. Trigaria una hora a tornar a casa i encara aniria a fer esport abans de sopar. Senzillament, esgotador. Però culturalment normal.

Hem de ressituar la vida en el centre de les persones, i no la feina.

És obvi que, tot i les dificultats expressades, el Govern, les organitzacions i els agents que dilluns signaran el pacte han de moure fitxa. Cal que enviïn un senyal inequívoc que el temps és finit, i que l’organització que en fem a casa nostra és absolutament irracional. És necessari resincronitzar-nos per ser feliços i fer feliços els altres. Això sí, sense ciutadans de primera i de segona.