S’entén per lawfare l’estratègia que consisteix a utilitzar el sistema legal per fer mal a una persona o entitat a través de demandes frívoles, investigacions abusives, manipulacions de lleis i processos legals sovint prospectius amb fins polítics o de persecució. L’assetjament només contra un individu o una institució determinats i no contra tots aquells que hagin tingut les mateixes actuacions és un altre tret característic del lawfare. Es tracta de fer mal al perseguit i no d’impartir justícia. El lawfare sol anar acompanyat de narratives mediàtiques de desinformació i difamació per desprestigiar els adversaris, i de silenciar tot allò que és favorable a qui volen atacar.
Les clavegueres de l’estat veí, que van assetjar polítics i empresaris catalans fabricant proves falses i construint casos judicials espuris per tal de desprestigiar persones rellevants de la societat catalana, són un exemple del poder i de la capacitat de fer mal que tenen els qui exerceixen el lawfare.
Aquesta anomalia democràtica no està a l’abast d’individus o petites organitzacions; la seva naturalesa i l’extensió dels seus tentacles —policials, judicials, mediàtics i polítics— necessiten la connivència d’una estructura molt més àmplia perquè sigui efectiva. Els darrers documents revelats en l’estat veí mostren que, en el cas català i andorrà de la policia patriòtica, n’eren responsables o n’estaven assabentades les més altes instàncies polítiques, començant pel propi president del govern espanyol, Mariano Rajoy.
Els casos contra l’entorn BPA a Andorra segueixen el seu curs, obstinats a negar les evidències que demostren que va ser víctima d’un complot perpetrat per les clavegueres espanyoles, de les quals Andorra no en va ser aliena
L’inici de l’afer BPA va anar acompanyat d’una tempesta mediàtica d’una intensitat i extensió que superava l’interès que podia tenir la notícia. Determinada premsa espanyola —i andorrana— difonia profusament informacions, sovint falses, alimentades en molts casos per faccions de les policies i fiscalies que actuaven sense filtres dins de l’engranatge d’amenaces, extorsions i enganys dissenyat per bombardejar el cas català.
En paral·lel, es van començar a instruir casos contra l’entorn BPA a Espanya i a Andorra. Els primers han estat tots absolts, sobreseguts o arxivats. Els andorrans segueixen el seu curs, obstinats a negar les evidències que demostren que BPA va ser víctima d’un complot perpetrat per les clavegueres espanyoles, de les quals Andorra no en va ser aliena, per enganyar els americans.
L’estat andorrà s’està gastant desenes de milions d’euros en una inacabable auditoria que fa més de 9 anys que dura a fi de trobar elements de sospita per obrir casos nous. Aquesta pràctica, anomenada investigació prospectiva o fishing expedition en el seu terme en anglès, està explícitament prohibida per la llei en tots els països democràtics, i a Andorra també. En l’actualitat encara s’estan obrint causes noves, més inversemblants les unes que les altres, a l’efecte de justificar l’espoli del banc.
En l’àmbit internacional, la Fiscalia andorrana ha fet peregrinacions per mig Amèrica Llatina per tal d’intentar inculpar BPA i el seu entorn, protegint, això sí, altres bancs andorrans que operaven exactament de la mateixa manera, deixant palès que la justícia no és igual per a tots.
Aquesta és l’estratègia de l’Estat: obviar les amenaces, l’extorsió, l’engany als americans i el menyspreu d’Andorra a les exigències d’aquells, negar les investigacions prospectives —sovint ad hominem— i intentar criminalitzar l’entorn del banc.
Davant les incomptables demostracions que BPA va ser víctima de les clavegueres de l’estat espanyol —i crec que de l’andorrà—, l’estratègia del sistema, a les portes que comenci la comissió d’investigació al Congrés de Diputats espanyol, serà —segur— fer una campanya massiva anunciant a so de bombo i platerets els casos judicialitzats a Andorra intentant-ho criminalitzar. Una maniobra defensiva que no mencionarà, és clar, que darrere de tots ells hi ha la mà llarga del lawfare andorrà.